54 min

Irene Sabaté i l'habitatge La Trucada

    • Tertúlies d’actualitat

L'habitatge és una preocupació que vivim en el nostre dia a dia i —per sort— és cada cop més present en el debat polític, però més enllà de la urgència, també convé que hi posem una mirada més reflexiva. La Irene Sabaté Muriel és una bona companyia per fer-ho. És antropòloga, professora a la Universitat de Barcelona, membre de la junta de l'Observatori DESC i una de les fundadores del Sindicat de Llogateres. Va fer la seva tesi doctoral sobre l’accés a l’habitatge en un barri del Berlín oriental, i després en va fer un llibre titulat Habitar tras el muro. També ha fet recerca sobre la crisi hipotecària a l'Estat espanyol i segueix treballant sobre l'accés a l'habitatge.



Escolta-ho a Spotify | Google Podcasts | Apple Podcasts | iVoox | YouTube



La Irene convida a pensar l'habitatge de forma multidimensional, perquè juga diferents funcions i «ens serveix d'aixopluc respecte a les inclemències en un sentit ampli, no només climatològiques, sinó a les inclemències socials». Per pensar que és un habitatge adequat, ens planteja que és útil tenir en compte les seves set dimensions segons les Nacions Unides: «tenen a veure amb qüestions molt materials, com l'habilitat, o el fet que sigui un lloc salubre, amb accés a l'aigua corrent potable, amb una estructura segura, que no amenaci la integritat física dels seus habitants, però inclouen també alguna que seria molt més abstracte, com l'adequació cultural: en quina mesura aquell habitatge permet les pràctiques culturals que els seus habitants vulguin desenvolupar-hi».



Assenyala que el dret a l'habitatge està en xarxa amb molts altres drets, que cal acreditar que s'està domiciliat en un lloc determinat per accedir als drets de ciutadania, però més enllà d'això, «el fet que algú sàpiga que té casa en un lloc el converteix en algú més capaç de vincular-se amb el barri i amb la ciutat, i per tant de reivindicar més elements». «A casa nostra les diferents formes de tinença estan molt diferenciades, i hi ha un privilegi molt fort de la propietat respecte el lloguer», apunta. Aquest fet es fa especialment evident en el fet que les persones inquilines no estan convidades a participar en les assemblees de les comunitats de veïnes. «I això que sembla una cosa nímia té moltes conseqüències, no només pel que fa a decidir si canviem l'ascensor, sinó pel que fa a sentir-te a casa teva o no i en disposició de reclamar alguna cosa».



A Habitar tras el muro, l'antropòloga parla del dret a l'autodeterminació de les condicions d'habitatge, i assegura que «tenim una visió una mica matussera d'aquesta autodeterminació, perquè la gent es pensa que es pot autodeterminar les seves condicions d'habitació quan compra, però si ens ho mirem una mica, si arribem a comprar ho fem on i com podem». Per exemplificar-ho, cita Pierre Bourdieu a Les estructures socials de l'economia, que observa com, en la seva interacció amb els possibles compradors, els venedors d'immobles fan que baixin les expectatives que tenien per comprar una casa que estava molt per sota. «Quan jo parlo de l'autodeterminació de les condicions d'habitatge parlo de quelcom més negociat, on els grups domèstics tenen un bon marge per decidir quines necessitats i aspiracions volen satisfer amb l'habitatge».



En canvi, diu la Irene, «se'ns imposa un altre discurs segons el qual hem de viure segons els preus del mercat, que en una regió metropolitana la gent s'ha de poder ordenar segons la renda». «Amb això invisibilitzem la importància que té l'arrelament de la gent en ubicacions concretes, i el fet que la gent, en el moment d'accedir a l'habitatge, té història, té una història personal i uns vincles en algun lloc, i unes necessitats concretes i fins i tot projectes que s'haurien d'escoltar i tenir en consideració», conclou.



Segueix La Trucada

L'habitatge és una preocupació que vivim en el nostre dia a dia i —per sort— és cada cop més present en el debat polític, però més enllà de la urgència, també convé que hi posem una mirada més reflexiva. La Irene Sabaté Muriel és una bona companyia per fer-ho. És antropòloga, professora a la Universitat de Barcelona, membre de la junta de l'Observatori DESC i una de les fundadores del Sindicat de Llogateres. Va fer la seva tesi doctoral sobre l’accés a l’habitatge en un barri del Berlín oriental, i després en va fer un llibre titulat Habitar tras el muro. També ha fet recerca sobre la crisi hipotecària a l'Estat espanyol i segueix treballant sobre l'accés a l'habitatge.



Escolta-ho a Spotify | Google Podcasts | Apple Podcasts | iVoox | YouTube



La Irene convida a pensar l'habitatge de forma multidimensional, perquè juga diferents funcions i «ens serveix d'aixopluc respecte a les inclemències en un sentit ampli, no només climatològiques, sinó a les inclemències socials». Per pensar que és un habitatge adequat, ens planteja que és útil tenir en compte les seves set dimensions segons les Nacions Unides: «tenen a veure amb qüestions molt materials, com l'habilitat, o el fet que sigui un lloc salubre, amb accés a l'aigua corrent potable, amb una estructura segura, que no amenaci la integritat física dels seus habitants, però inclouen també alguna que seria molt més abstracte, com l'adequació cultural: en quina mesura aquell habitatge permet les pràctiques culturals que els seus habitants vulguin desenvolupar-hi».



Assenyala que el dret a l'habitatge està en xarxa amb molts altres drets, que cal acreditar que s'està domiciliat en un lloc determinat per accedir als drets de ciutadania, però més enllà d'això, «el fet que algú sàpiga que té casa en un lloc el converteix en algú més capaç de vincular-se amb el barri i amb la ciutat, i per tant de reivindicar més elements». «A casa nostra les diferents formes de tinença estan molt diferenciades, i hi ha un privilegi molt fort de la propietat respecte el lloguer», apunta. Aquest fet es fa especialment evident en el fet que les persones inquilines no estan convidades a participar en les assemblees de les comunitats de veïnes. «I això que sembla una cosa nímia té moltes conseqüències, no només pel que fa a decidir si canviem l'ascensor, sinó pel que fa a sentir-te a casa teva o no i en disposició de reclamar alguna cosa».



A Habitar tras el muro, l'antropòloga parla del dret a l'autodeterminació de les condicions d'habitatge, i assegura que «tenim una visió una mica matussera d'aquesta autodeterminació, perquè la gent es pensa que es pot autodeterminar les seves condicions d'habitació quan compra, però si ens ho mirem una mica, si arribem a comprar ho fem on i com podem». Per exemplificar-ho, cita Pierre Bourdieu a Les estructures socials de l'economia, que observa com, en la seva interacció amb els possibles compradors, els venedors d'immobles fan que baixin les expectatives que tenien per comprar una casa que estava molt per sota. «Quan jo parlo de l'autodeterminació de les condicions d'habitatge parlo de quelcom més negociat, on els grups domèstics tenen un bon marge per decidir quines necessitats i aspiracions volen satisfer amb l'habitatge».



En canvi, diu la Irene, «se'ns imposa un altre discurs segons el qual hem de viure segons els preus del mercat, que en una regió metropolitana la gent s'ha de poder ordenar segons la renda». «Amb això invisibilitzem la importància que té l'arrelament de la gent en ubicacions concretes, i el fet que la gent, en el moment d'accedir a l'habitatge, té història, té una història personal i uns vincles en algun lloc, i unes necessitats concretes i fins i tot projectes que s'haurien d'escoltar i tenir en consideració», conclou.



Segueix La Trucada

54 min