20 episodis

'La Trucada' és un podcast d'entrevistes telefòniques, un espai de reflexió pausada presentat per João França.

La Trucada João França

    • Notícies
    • 5,0 • 4 valoracions

'La Trucada' és un podcast d'entrevistes telefòniques, un espai de reflexió pausada presentat per João França.

    Efraín Foglia i l'internet

    Efraín Foglia i l'internet

    «L'internet s'ha convertit en el sistema operatiu de la societat contemporània», assegura l'Efraín Foglia, dissenyador, investigador i docent, que treballa en les interseccions entre el disseny, l’activisme de base i les tecnologies en xarxa. És membre de projectes com Guifi.net, eXO.cat o la Xarxa de Ràdios Comunitàries de Barcelona. Considera que l'internet és «com una mena de rec sanguini tecnopolític on hem anat transvasant els nostres sabers, que ho està tocant quasi tot, i allò que no ha tocat, ho tocarà». És per això que ens convida a entendre com funciona i a pensar-hi des d'una mirada comunitària.



    Escolta-ho a Spotify | Google Podcasts | Apple Podcasts | iVoox | YouTube



    Vaig conèixer l'Efraín fa uns anys escrivint sobre les formacions a docents que impartia en el marc del projecte Univers Internet, al CCCB. Amb cubs de fusta, fil o cinta adhesiva, l'Efraín explicava el funcionament d'internet i convidava les participants a pensar com construirien la seva infraestructura. «Necessitem entendre com funciona això, perquè ens l'estan colant; necessitem obrir aquesta caixa negra que a més a més cada cop se sofistica més», explica, i afegeix que ens trobem en que algunes persones anomenen la tercera era d'internet, que «és un internet que ja és quasi indesxifrable, inclús per molta gent especialista, en temes d'algoritmes, criptomonedes, blockchain… tot això que encara ens allunya més».



    L'Efraín explica que el seu apropament a internet té més a veure amb una preocupació per la justícia social que per la tecnologia. «Molta gent va veure en internet, com em va passar a mi als 90 amb el moviment zapatista, una tecnorevolució que, més enllà de la tecnologia, era un altre espai polític rellevant que s'havia activat, i que no tenia res a veure amb si t'agraden els estris, les antenes o els telèfons, però amb la lluita per la vida i per la terra, i allà teníem una altra arma que no estava coartada en aquell moment pels mitjans mainstream mexicans i globals». Aquesta època de l'utopia d'internet, diu, tenia a veure amb que «no era tan rellevant per al consum, i això permetia que hi hagués més experiments i més dissidència al seu interior». Ara, en canvi, «tot el que hi ha ja és element de lucre, de vigilància i de control»



    El camí de la defensa de les xarxes o les tecnologies lliures, afirma l'Efraín, és el mateix que en la lluita per l'habitatge, per la terra o per inclusions de tota mena: «Pel que lluites amb aquest tipus d'alternatives és només el començament del que seguirà la generació que ve darrere teu, i és per tota la vida».



    En aquesta línia, forma part de la comunitat de Guifi.net, una xarxa de telecomunicacions comunitària i autogestionada que parteix de dos preceptes: «que l'internet no pertany a les empreses de telecomunicacions, sinó que és un dret humà, i que la societat té la capacitat per construir una infraestructura que tingui normes més humanes». El projecte de Guifi.net és un exemple en què pot entrar tothom sempre i quan hi hagi acords de cooperació: «Podria entrar-hi una universitat, o una persona que venia pa, amb un col·lectiu okupa o de software lliure», diu d'una banda, i de l'altra que la propietat fos distribuïda, que cadascú es pagava el seu tros de la xarxa.



    «Per mi el projecte polític seria apropar les comunitats que pensen que allò tecnològic està molt allunyat perquè se'n puguin adonar», planteja l'Efraín. Amb la Xarxa de Ràdios Comunitàries, per exemple, busquen que la gent que hi participa entengui que «no només hi ha un projecte polític en els continguts, sinó també en les infraestructura: que siguin governades per tu, que siguin ètiques».



    Segueix La Trucada

    • 53 min
    Brigitte Vasallo i la classe

    Brigitte Vasallo i la classe

    Truco a la Brigitte Vasallo uns dies després de moderar una conversa entre ella i l'Amparo Iturriaga, de l'Associació de Veïnes de Roquetes, i seguim la conversa sobre el classisme. Tant en el seu darrer llibre, Lenguaje inclusivo y exclusión de clase, com a la seva primera peça teatral, La Trilogia de Naxos, parla sobre «venir de pobre». Assumeix que «dir-ho com a barcelonesa blanca pot semblar gairebé una frivolitat», però reivindica la memòria de la misèria que van patir moltes famílies com la seva a causa del franquisme i el desenvolupament del capitalisme liberal, i com això marca la seva història i les seves oportunitats. Parlem sobre la presència del classisme en el llenguatge, en la política o en la producció cultural.



    Escolta-ho a Spotify | Google Podcasts | Apple Podcasts | iVoox | YouTube



    Fa uns anys, entrevistant-la sobre el seu llibre Pensamiento monógamo, terror poliamoroso, li preguntava per Shakira, citada en diverses ocasions al llibre. Ara, per parlar del seu darrer llibre, tocava començar preguntant-li per Belén Esteban, la figura que pren com a símbol per pensar el classisme. «Era una icona que em servia molt bé per explicar tota la resta, a més fent la comparativa, perquè la seva vida i la meva no són tan diferents, però jo sóc un personatge legitimat en els entorns culturals i la Belén no ho és», explica.



    A la Brigitte li preocupa el refinament, la imposició d'unes determinades formes, d'un determinat llenguatge i d'una determinada manera de parlar per fer-se un forat entre allò que és legítim. «Les que venim de pobres sempre hem pogut fer espectacle per les classes dominants, però quan la xusma fa entreteniment i fa cultura per la xusma mateixa, llavors entra el desprestigi tant del públic com del producte», assegura. «No per això hem d'idealitzar la Belén Esteban, ni dir que Telecinco sigui l'alliberament de les classes populars, però tampoc hem de caure en dir que les audiències de Telecinco són les responsables de l'auge del feixisme. Això és un discurs d'odi de classe que deixem passar amb molta tranquil·litat, quan Telecinco és una m***a però Netflix també és una m***a».



    L'escriptora critica una esquerra acomodada, i lamenta que hi hagi «una desafecció cap a unes formes de fer política on no hi ha hagut espai per les que venim de pobres». «Ara diran que resulta que no poden parlar, la burgesia d'esquerres. Que fotin el que els hi doni la gana, només faltaria que jo digués a ningú que no pot parlar, però que tinguin una mica de consciència des d'on estan parlant, i quina part ridícula de l'existència és la que arriben a veure des de la seva torre de marfil i quines polítiques estan plantejant des d'allà», critica.



    Ara treballa en la recuperació de la memòria de famílies com la seva, i desenvolupa les seves reflexions sobre la cultura txarnega més enllà d'allò que s'entén per ser xarnega: «Nosaltres no vam sortir d'un lloc geogràfic, sinó d'un lloc ontològic. Nosaltres vam sortir de la vida camperola, en les circumstàncies de l'Estat espanyol, que és qui va marcar les polítiques per tothom, i d'allà vam sortir cap a la modernitat a través del desmantellament d'aquesta vida camperola, fet pel franquisme i el capitalisme liberal». Actualment entrevista persones que tenen aquest bagatge familiar no només a Catalunya, sinó a molts territoris que poden donar testimoni de la repressió franquista, «i el que succeeix més sovint és que no coneixem la nostra història, perquè les famílies han tingut por de parlar, i han transmès la idea que ficar-se en política és perillós».



    Aquesta història, ens diu, configura el present, i fer memòria reconfigura el relat del nostre món. «A mi, personalment, ara em toca fer memòria, i crec que hi ha molta altra gent sentint el mateix, i que ho està fent, i serà més difícil, més dolorós o més decepcionant el camí per fer-ho, però serà fet, se

    • 50 min
    Iñaki Garcia i les aliances

    Iñaki Garcia i les aliances

    A l'inici del carrer de la Cera, al barri del Raval de Barcelona, s'hi pot trobar des del 1987 El Lokal, una llibreria i botiga de discos, roba i fanzine alternatius, però sobretot un espai per conspirar per la revolta. Allà dins, una de les persones que hi trobarem és l'Iñaki Garcia, activista veïnal, un dels fundadors del Lokal, i sobretot un referent en les lluites socials a la ciutat. Fa cinc anys vaig entrevistar l'Iñaki per parlar sobre els 30 anys del Lokal, però ara, tot i que ens en parla —perquè va tot lligat—, li pregunto sobre com es construeixen aliances des de la generositat, quan s'encenen les revoltes o com gestionar les frustracions.



    Escolta-ho a Spotify | Google Podcasts | Apple Podcasts | iVoox | YouTube



    Diu l'Iñaki que fer un espai acollidor passa per coses tan senzilles com que «si un entra al Lokal, rep un somriure, i no és el mateix que si rep una cara de mala hòstia». Però cal anar més enllà d'això, i per exemple, confiar en la gent que ha arribat fa poc, tot i que portis molts anys: «Si tu vas a una assemblea amb la teva idea fins a la mort, això no pot funcionar. Has d'estar disposat a que surtin noves veus de la discussió, que les puguis acceptar com a pròpies. És complicat però és senzill, també. Si no hi ha aquesta condició, no té sentit una assemblea», remarca.



    «Els llibertaris tenim en comú que no ens agraden els espais tancats i rígids i les receptes, i pensem que no funcionen», explica l'Iñaki. «Aspirem a la llibertat personal i col·lectiva de cada persona i de cada comunitat, i alhora a fer-nos responsables». En aquest sentit, diu, «ser llibertari és una mica rotllo, perquè no és només fer la crítica i ja està, sinó que sabem que les coses s'han de fer, s'han d'experimentar, i és l'exemple el que convenç la gent si allò té sentit o no».



    És seguint aquest camí, que des del Lokal han format i formen part d'aliances àmplies, generoses i diverses, sigui contra el servei militar obligatori, en suport a altres lluites en altres latituds, en defensa d'un cap nou o contra els desnonaments. «Nosaltres sabem que per canviar les coses has de ser molta gent, i no pots entendre que tothom ha de pensar com tu i definir-se». No esperen que tothom comparteixi la seva visió del món, però segons l'Iñaki «amb els espais i les persones que tenen altres formes de veure, a vegades ens entenem, a vegades ens conflictuem, però sabem que l'única manera d'aconseguir victòries és sumar, i en espais en què tothom se senti més o menys còmode».



    «El moviment és una victòria sempre», assegura aquest activista que ha viscut moltes lluites. «La derrota és quan et sotmets a una situació injusta i ho saps, això destrossa a qualsevol, però quan reacciones, tot i que estiguis molt fotut, això et fa sentir millor, i crees comunitat amb d'altres i vas guanyant, perquè guanyar és resistir». «Està clar que ens volen que ens volen soles, deprimides, i aïllades, i "ves a lo teu i no et compliquis la vida", però sabem que o et compliques la vida o te la destrossen, i en aquest complicar-te hi ha derrotes i decepcions, però és on està l'alegria de viure, i no en la Coca-Cola», conclou l'Iñaki. «La lluita no és només sacrifici, sinó gaudir de viure d'una altra manera i amb la gent, i això és l'única manera de supervivència i de construir mons nous, perquè no es tracta només de resistir, sinó també de provar que hi ha altres maneres».



    [La foto de l'Iñaki és de La Guerrilla Comunicacional, publicada a El Salto sota una llicència CC by-sa]



    Segueix La Trucada

    • 52 min
    Irene Sabaté i l'habitatge

    Irene Sabaté i l'habitatge

    L'habitatge és una preocupació que vivim en el nostre dia a dia i —per sort— és cada cop més present en el debat polític, però més enllà de la urgència, també convé que hi posem una mirada més reflexiva. La Irene Sabaté Muriel és una bona companyia per fer-ho. És antropòloga, professora a la Universitat de Barcelona, membre de la junta de l'Observatori DESC i una de les fundadores del Sindicat de Llogateres. Va fer la seva tesi doctoral sobre l’accés a l’habitatge en un barri del Berlín oriental, i després en va fer un llibre titulat Habitar tras el muro. També ha fet recerca sobre la crisi hipotecària a l'Estat espanyol i segueix treballant sobre l'accés a l'habitatge.



    Escolta-ho a Spotify | Google Podcasts | Apple Podcasts | iVoox | YouTube



    La Irene convida a pensar l'habitatge de forma multidimensional, perquè juga diferents funcions i «ens serveix d'aixopluc respecte a les inclemències en un sentit ampli, no només climatològiques, sinó a les inclemències socials». Per pensar que és un habitatge adequat, ens planteja que és útil tenir en compte les seves set dimensions segons les Nacions Unides: «tenen a veure amb qüestions molt materials, com l'habilitat, o el fet que sigui un lloc salubre, amb accés a l'aigua corrent potable, amb una estructura segura, que no amenaci la integritat física dels seus habitants, però inclouen també alguna que seria molt més abstracte, com l'adequació cultural: en quina mesura aquell habitatge permet les pràctiques culturals que els seus habitants vulguin desenvolupar-hi».



    Assenyala que el dret a l'habitatge està en xarxa amb molts altres drets, que cal acreditar que s'està domiciliat en un lloc determinat per accedir als drets de ciutadania, però més enllà d'això, «el fet que algú sàpiga que té casa en un lloc el converteix en algú més capaç de vincular-se amb el barri i amb la ciutat, i per tant de reivindicar més elements». «A casa nostra les diferents formes de tinença estan molt diferenciades, i hi ha un privilegi molt fort de la propietat respecte el lloguer», apunta. Aquest fet es fa especialment evident en el fet que les persones inquilines no estan convidades a participar en les assemblees de les comunitats de veïnes. «I això que sembla una cosa nímia té moltes conseqüències, no només pel que fa a decidir si canviem l'ascensor, sinó pel que fa a sentir-te a casa teva o no i en disposició de reclamar alguna cosa».



    A Habitar tras el muro, l'antropòloga parla del dret a l'autodeterminació de les condicions d'habitatge, i assegura que «tenim una visió una mica matussera d'aquesta autodeterminació, perquè la gent es pensa que es pot autodeterminar les seves condicions d'habitació quan compra, però si ens ho mirem una mica, si arribem a comprar ho fem on i com podem». Per exemplificar-ho, cita Pierre Bourdieu a Les estructures socials de l'economia, que observa com, en la seva interacció amb els possibles compradors, els venedors d'immobles fan que baixin les expectatives que tenien per comprar una casa que estava molt per sota. «Quan jo parlo de l'autodeterminació de les condicions d'habitatge parlo de quelcom més negociat, on els grups domèstics tenen un bon marge per decidir quines necessitats i aspiracions volen satisfer amb l'habitatge».



    En canvi, diu la Irene, «se'ns imposa un altre discurs segons el qual hem de viure segons els preus del mercat, que en una regió metropolitana la gent s'ha de poder ordenar segons la renda». «Amb això invisibilitzem la importància que té l'arrelament de la gent en ubicacions concretes, i el fet que la gent, en el moment d'accedir a l'habitatge, té història, té una història personal i uns vincles en algun lloc, i unes necessitats concretes i fins i tot projectes que s'haurien d'escoltar i tenir en consideració», conclou.



    Segueix La Trucada

    • 54 min
    Layla Martínez i les utopies

    Layla Martínez i les utopies

    Torna La Trucada amb una entrevista que busca il·luminar-nos el camí i mirar el món —que està força fotut— amb més optimisme. La Layla Martínez, escriptora i editora a Levanta Fuego, va escriure el 2020, en ple confinament, un llibre titulat Utopía no es una isla, que busca oferir-nos un catàleg de mons possibles perquè deixem de pensar que el futur només pot anar a pitjor.



    Escolta-ho a Spotify | Google Podcasts | Apple Podcasts | iVoox | YouTube



    La Layla reprèn la frase arxicitada —i no per això menys encertada— de Fredric Jameson que diu que «és més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme» per explicar-nos perquè ens passa això. La nostra confiança en un futur millor comença a esquerdar-se amb l'inici de la contrarevolució neoliberal, que vol fer front als moviments radicals dels anys 70. «I té lògica perquè realment el neoliberalisme va empitjorar les condicions de la gent, de l'estabilitat a les feines, de les baixades de sou… Estava fonamentada la sensació de que de cop s'anava a pitjor i que el passat havia estat millor», remarca.



    En aquest sentit, ens diu que la producció cultural hi juga un paper important. Quan en sèries, llibres, pel·lícules o videojocs el que predomina són les distopies, «quan tota la producció cultural diu el mateix, acaba generant un efecte conservador, un "que em quedi com estic perquè el futur és pitjor"». En aquest context, la Layla apunta que fins i tot en les ficcions post-capitalistes, no hi ha ningú que hi hagi lluitat en contra. «El capitalisme sembla una força caiguda del cel, com els faraons d'Egipte, que eren com déus i ningú hi podia lluitar, s'acabarien morint per si sols».



    Un dels temes que més treballa la Layla actualment és la crisi ecològica, que ens posa en una disjuntiva difícil: «Alhora que fa encara més difícil imaginar un futur millor, ens posa un cronòmetre sobre el cap que ens obliga a fer canvis molt dràstics en molt poc temps si volem assegurar la nostra supervivència i la de moltes altres espècies al planeta». Tot i que troba que és difícil organitzar un moviment molt ambiciós i amb prou força i múscul com necessitem en un moment de desil·lusió, però troba que podem aprendre d'exemples del passat. Cita concretament la lluita que es va organitzar als anys 80 i 90 per fer front a la pandèmia del VIH/sida, «que aconsegueix aixecar un moviment enmig d'aquest dol, que va ser molt radical i va lluitar en les pitjors condicions possibles». «Trobo que, salvant totes les distàncies, cal aprendre molt d'aquest treure forces del dol i saber que l'esperança és important», conclou.



    I a la recerca d'aquestes esperances, parlem també sobre els llocs a on ha anat a buscar referències més enllà de l'eurocentrisme, de Star Trek i de la importància de tractar-nos bé.



    Segueix La Trucada

    • 51 min
    La Trucada: segona temporada

    La Trucada: segona temporada

    Després de gairebé un any i mig de pausa, torna La Trucada. Tenia ganes de tornar a obrir aquest espai per recollir veus diverses que ens ajudin a pensar el món que ens envolta. M’agradaria seguir explorant els camins oberts la temporada passada, i buscar més veus que ens treguin de la paràlisi i ens ajudin a imaginar i construir un futur millor.



    Benvingudes un cop més a La Trucada!

    • 7 min

Ressenyes del públic

5,0 de 5
4 valoracions

4 valoracions

Top de podcasts a Notícies

Más de uno
OndaCero
Es la Mañana de Federico
esRadio
Herrera en COPE
COPE
La Noche de Dieter
esRadio
La Brújula
OndaCero
Global News Podcast
BBC World Service