Speakers Corner | Ràdio Ciutat de Tarragona Ràdio Ciutat de Tarragona

Ana Lafuerza, coordinadora de radioteràpia a l’hospital Sant Joan de Reus i professora de Bioética a la URV, denuncia l’ús de les Fake News durant la crisi sanitària i en plena pandèmia.







Lafuerza considera que és un perill per la població que pot aplicar de forma incorrecta les mesures i a més, pot perdre la confiança en els professionals amb aquest tipus de notícies on l’objectiu és generar por i confussió.







‘Es una idea –dijo Cottard– pero no servirá de nada. La peste es demasiado fuerte.







Lo sabremos –replicó Tarrou– con paciencia, cuando lo hayamos probado todo’.







Albert Camus, ‘La peste’.







La pandemia de la Covid-19 apareció en nuestras vidas. De sopetón oímos hablar de una extraña neumonía causada por un virus de una familia –coronavirus– que quizás nos sonaba de otra alarma, la de la gripe aviar.







Nos explicaron que era diferente a otras epidemias virales como la gripe o el SARS por la gran capacidad de propagación y la afectación muy grave de casi todos los órganos de los pacientes, no solo del aparato respiratorio.







En China se blindaron ciudades a modo de encarcelamiento domiciliario. A pesar de ello, la enfermedad y el virus atravesaron todas las fronteras, a grandes saltos, y hoy afecta a más de 28 millones de personas en todo el mundo.







Delante de un peligro presente, de duración imprevisible y, encima, invisible, surgen infinidad de metáforas, como ante todas y cada una de las enfermedades desconocidas, que produjeron terror con independencia de las cifras estadísticas de incidencia, morbilidad y mortalidad que presentaron.







A muchos nos viene, casi a modo de resorte –y una vez más– el recuerdo de Susan Sontag, y de nuestras inolvidables lecturas de sus obras La enfermedad y sus metáforas (1978) y El sida y sus metáforas (1988).







Sontag nos centra ya en el primer párrafo de la primera de ellas: «La enfermedad es el lado oscuro de la vida, una ciudadanía más cara. A todos al nacer nos otorgan una doble ciudadanía, la del reino de los sanos y la del reino de los enfermos. Y aunque preferimos usar el pasaporte bueno, tarde o temprano cada uno de nosotros se ve obligado a identificarse, al menos por un tiempo, como ciudadano de aquel otro lugar».







Acto seguido, al final del segundo párrafo, leímos ayer, otras veces, y leemos hoy:







«[…]la enfermedad no es una metáfora, […]el modo más auténtico de encarar la enfermedad, y el modo más sano de estar enfermo, es el que menos se presta y mejor resiste al pensamiento metafórico. Sin embargo, es casi imposible residir en el reino de los enfermos sin dejarse influenciar por las siniestras metáforas con que nos han pintado su paisaje. Aclarar estas metáforas y liberarnos de ellas […]».







Se le considera como juicio a la sociedad y muchos se apuntan a la teoría de que la globalización es la causa de la pandemia y que el mal viene de China, que quiere, desde experimentos de laboratorio, crear su hegemonía mundial, opiniones respetables.







E inmediatamente surgen ficciones parabólicas que, en lugar de basarse en la ciencia, lo hacen vertiendo acusaciones peregrinas, y convocando al incumplimiento de las normas básicas, incuestionables, de salud pública.







Y, para colmo de los despropósitos, han ‘aparecido’ opiniones como las de los presidentes de Estados Unidos y de Brasil. Se han producido muertes por la ingesta de productos tóxicos alentados por los consejos histriónicos y tuiteros de Donald Trump.







Como siempre se unen, raudas, las pseudociencias que promulgan la no propagación del virus por la vía aérea y se niegan al uso de mascarillas y de...

La ciutat de Tarragona ha rebut un dels cops més forts de les darreresdècades. Com a la resta del planeta, la pandèmia ha sacsejat amb virulènciales nostres vides, amb conseqüències terribles. Fa unes setmanes, al Parc del Francolí, recordàvem les víctimes de la Covid-19 i agraíem profundament la tasca titànica de tots i totes les professionals que han lliurat la batalla des de la primera fila. Però les notícies que ens arriben de zones molt properes a la nostra, ens recorden que la lluita encara no ha acabat.







L’amenaça sanitària segueix present, però també els efectes socioeconòmicsderivats de la recent i històrica aturada de molts sectors econòmics. I sovint, la voluntat de recuperar les nostres vides ‘prepandèmia’ sumada a la necessitat de reactivar els motors econòmics es converteixen en un còctel perillós que ens ha de fer reflexionar.







La desescalada va avançar més ràpidament del que segurament havíemimaginat inicialment, fins al punt que entre tots s’ha creat una falsa sensació de normalitat. Des que es va iniciar aquesta desescalada, el sector de la restauració ha sigut un dels que millor ha reflectit el batec de la ciutat. La prudència inicial va donar pas de manera progressiva al retorn de la vida al carrer i a les terrasses. Hem observat, però, una evident relaxació general, com si el risc de contagi i de propagar el virus de nou no fos real.







En moltes ocasions l’administració ha posat el focus únicament en unapossible mala praxi per part d’alguns establiments, amenaçant amb fortessancions a un sector molt castigat i oblidant que en la lluita contra la Covid-19, la responsabilitat ha de ser col·lectiva i compartida.







La precaució, la prevenció i el seny són essencials per evitar que es torni arepetir una catàstrofe com la que hem viscut, però m’agrada pensar que lanostra ciutat és prou adulta per a saber escollir entre un negoci que compleix amb els requisits i aquell que no respecta les normes de seguretat i higiene.







Ja n’hi ha prou de criminalitzar el sector de la restauració, ja n’hi ha prou de caces de bruixes a un sector que està lluitant per sobreviure. Si una cosa ens ha ensenyat aquesta crisi, és que només serà possible superar-la si tots i totes assumim la nova cultura, els nous hàbits i assumim la part de responsabilitat que ens correspon com a ciutadans i ciutadanes.







Tarragona, 7 de juliol de 2020







Dídac NadalPortaveu de Junts per Tarragona a l’Ajuntament de Tarragona

‘Val més prevenir que curar’. Aquest és

el refrany que ens ve al cap quan veiem l’estat en què es troba l’edifici de

l’Ajuntament de Tarragona, el Palau Municipal de la plaça de la Font. Tothom és

coneixedor que sempre és preferible prendre mesures de precaució abans d’haver

de posar remei a allò que s’hauria pogut evitar. Malauradament, però, en els

últims anys, a Tarragona i, pel que fa al manteniment dels edificis públics,

aquesta premissa no s’ha tingut en consideració.







Aquest fet ha provocat nombroses

conseqüències. L’edifici de l’Ajuntament, la casa de tots i totes, pateix

multitud de problemes estructurals: Despreniments de la façana, greus problemes

a la coberta -els quals l’any 2017 van provocar la clausura de la Sala d’Actes

i que ara ja afecten la Sala de Plens- una plaga de tèrmits a la fusteria de

la  Sala dels Tarragonins i Tarragonines Il·lustres

i a la Torre del Rellotge…







Si anem més enllà dels problemes

estrictament estructurals, també observem amb impotència que a l’edifici de

l’Ajuntament de Tarragona -i en altres instal·lacions municipals- hi manca un

pla d’accessibilitat. Centrant-nos amb el Palau Municipal, els diferents pisos

es comuniquen de forma precària i la senyalització resulta incomprensible i, en

alguns casos, inexistent.







Podem posar diversos exemples: Cal pujar

sis esglaons per entrar a la Sala dels Tarragonins Il·lustres, tres esglaons

per anar des de l’àrea d’Alcaldia fins al Saló de Plens i dos trams d’escales

per accedir als lavabos més propers -a la plata baixa i sense adaptar- o un

passadís amb dues portes de grans dimensions -impossibles d’obrir si vas amb

cadira de rodes- per arribar als lavabos de la segona planta.







Parlem de l’edifici de l’Ajuntament de

Tarragona, un dels principals equipaments municipals per oferir i donar servei

i suport a tota la ciutadania. El Palau Municipal tampoc disposa de la

climatització adequada. La caldera i els radiadors fa molts anys que no

funcionen correctament i la seva reparació ja no és viable. En molts espais ni

tan sols existeix instal·lació, com pot ser al Saló de Plens, un espai obert a

tota la població on es realitzen nombrosos actes i que a l’hivern sembla una cambra

frigorífica i a l’estiu la calor és insuportable.







Mentre es parla de la descarbonització

de l’economia, la transició a l’ús d’energies renovables i l’estalvi energètic,

també trobem a faltar un pla d’estalvi energètic. Cap dels equipaments públics

de la ciutat aprovarien una inspecció de sostenibilitat energètica. La contractació i el consum de

les administracions públiques ha de ser estratègica i exemplificant, tal com

disposen  Llei

9/2017 de contractes del sector públic i la Llei 2/2011 d’Economia Sostenible.







Quin

exemple estem donant des de l’administració municipal davant la manca de

prevenció en el manteniment dels edificis, la inadequada accessibilitat i

l’inexistent foment d’energies renovables?







L’edifici de l’Ajuntament de Tarragona

no compleix les condicions de conformitat per atendre a la població, fet que,

entre molts altres greuges, afecta negativament en el camí per potenciar la

participació ciutadana. És urgent rehabilitar el Palau Municipal per

convertir-lo en un espai de treball, de convivència, de compromís i d’interacció.









L’edifici de l’Ajuntament de Tarragona ha d’estar obert a tothom, ha de ser accessible i sense barreres arquitectòniques, acollidor i hauria d’esdevenir un exemple de gestió responsable, de prevenció, de manteniment i de l’aposta per les energies r...

Si rasquem en els orígens de la petroquímica a Tarragona, ens trobarem de ple amb la corrupció franquista que va permetre a les químiques trinxar el nostre territori. Des de llavors, el complex petroquímic ha passat a ser quelcom inherent a casa nostra. Els costos i els perills que aquesta comporta per al territori s’han minimitzat tant pels llocs de treball que se’n deriven com per la seva gran tasca propagandística, que va des del finançament d’activitats lúdiques i socials en forma de tota mena de convenis, fins als publireportatges que han sovintejat als principals mitjans de comunicació locals des de bon inici.







El resultat és que no només hem normalitzat les fumerades, les olors, la contaminació lumínica o les cada cop més freqüents al·lèrgies o malalties respiratòries de la canalla, sinó que fins i tot hem acceptat que de tant en tant ens assabentem, de forma més o menys fortuïta, que s’ha produït alguna fuita. Aquesta perversa banalització no hauria estat possible sense el paper imprescindible que han desenvolupat les Autoritats durant anys, assegurant que es desenvolupava un control exhaustiu que mai no ha existit, i fiançant el silenci que envolta el risc químic.







En general, durant tot aquest temps, sembla que s’hagi acceptat aquesta opacitat que ens estalvia una realitat que majoritàriament es considera impossible de canviar… fins que la realitat cau amb tot el seu pes o s’eleva en forma d’explosió que tenyeix tot el cel de taronja generant pànic enmig de la desinformació i la desconfiança absoluta vers les empreses i les institucions. En aquests fatídics moments tota la mentida queda al descobert. Els protocols d’emergència no funcionen, la seguretat a les químiques deixa molt a desitjar i, a més, per molt que hi hagi testimonis d’afectacions respiratòries, se’ns assegura que no hi ha perill per a la població.







Milers de persones vam sortir al carrer l’endemà de l’explosió, però n’hauríem d’haver estat desenes de milers, i les mobilitzacions haurien de ser permanents. És important millorar la gestió en cas d’emergència química i hi ha molta feina pendent, però encara és més important evitar que es produeixin aquestes emergències. Per això és imprescindible endurir les legislacions en matèria mediambiental i de seguretat, així com incrementar els controls per part de l’administració pel que fa al compliment de la normativa i a les condicions laborals en aquestes empreses.







Per últim, cal una diagnosi exhaustiva sobre els riscos i l’impacte de les indústries del complex petroquímic sobre la nostra salut i el medi ambient. Potser llavors, veurem la necessitat d’obrir un debat al voltant de si volem seguir mantenint el complex industrial més gran del sud d’Europa a casa nostra, fins que aquestes empreses prefereixin marxar a altres indrets on actuar encara amb major laxitud, o si pel contrari, volem engegar ja mateix un debat que ens permeti avançar cap a una transició vers un model econòmic respectuós amb les nostres vides i el territori.







Laia Estrada (portaveu del grup municipal de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona)

Leía hace poco que los malos líderes, cuando se acobardan o quieren tapar sus debilidades, en lugar de tomar decisiones valientes se dedican a buscar culpables. ¿Les suena? Una pista… la frase preferida del gobierno de ERC i En Comú Podem en Tarragona. “La culpa es de Ballesteros”. Ese mantra que sigue presente siete meses después cuando la legislatura está totalmente en marcha. Y mientras tanto la ciudad en caída libre en liderazgo y oportunidades, con un alcalde dubitativo y un gobierno débil incapaz de afrontar con solvencia los dos peores momentos de los últimos años, el accidente químico de IQOXE y la pérdida de la conexión ferroviaria de la estación urbana de Tarragona.







El accidente químico de IQOXE supone un antes y un después en nuestro territorio. Ha puesto en cuestión temas tan importantes como la seguridad industrial, la protección de la población y la gestión de las emergencias. Todo ello requerirá de un análisis en profundidad, alejado de oportunismos tácticos y con valentía para asumir responsabilidades individuales y colectivas que permitan actuar para garantizar la seguridad de los vecinos sin poner en jaque el futuro de un sector fundamental para el futuro de nuestras comarcas. Requiere, en definitiva, de un liderazgo que en el Palau municipal tarraconense brilla por su ausencia.







En los pasillos sigue sonando el mantra del “antiballesterismo” como excusa para todo, el lugar de gobernar con valentía y poniendo Tarragona como primera prioridad. De hecho, el alcalde Pau Ricomà nos dejó helados a todos en su primera intervención tras el accidente químico. Mucha gente lo confundió con el Delegat de la Generalitat. Costó 48 horas que dejase de justificar los errores de gestión de la emergencia. Lo hizo cuando vio que la evidencia era irrefutable y que la ola se le iba a llevar por delante. ¿Y que hizo entonces? Para tapar sus propias debilidades, inició la táctica habitual de buscar culpables y generó una cortina de humo cuestionando la anterior gestión municipal sobre la protección civil local, con medias verdades e interpretaciones interesadas. Todo para desviar la atención sobre el principal y único responsable en la materia, el Govern de la Generalitat.







Lo mismo ha pasado con los cambios en el ferrocarril, que afecta gravemente la estación urbana de Tarragona. En este tema ha habido errores históricos, el territorio (como la ciudad) es incapaz de ponerse de acuerdo en un proyecto común y eso pasa factura especialmente en temas de infraestructuras. En ese contexto, fue el alcalde socialista Josep Fèlix Ballesteros quien, en 2018, lideró el movimiento para poner de acuerdo a Tarragona, Reus, Vila-seca, Cambrils y Salou en un histórico (por inusual) pacto de alcaldes y vincular al Govern de la Generalitat para garantizar que ejerciera su responsabilidad, asegurar las conexiones en el interior del Camp de Tarragona y con Barcelona. Dos años después todo ha quedado en agua de borrajas, es decir, en nada.







Ya les digo, Tarragona en caída libre y sin paracaídas.

Nos tiramos muchos años denunciando y avisando que fallaban muchas cosas, pero nadie reaccionaba y seguían y hacían que todo siguiera igual, ya no es tiempo de palabras, si no de hechos.







Los ciudadanos tenemos derechos, además nos lo merecemos, como decía un refrán sabio, que avisaban que estuvieran en alerta porque el lobo podía venir y nadie hacia caso, hasta que vino el lobo de verdad y los pilló a todos, este lobo se ha llamado IQOXE.No lo permitamos mas…







Ángel Juarez, president de la Fundació Mare Terra Mediterrània.