En guàrdia! Catalunya Ràdio
-
- Society & Culture
Enric Calpena sempre et fa estar "En guàrdia!". Trovadors medievals, les figures del crac del 29, passant per Cleòpatra o Ovidi Montllor. Tots tenen cabuda al programa de divulgació històrica dels episodis claus de la història. Un programa guardonat amb el Premi Ràdio Associació i el Premi Òmnium Cultural. Diumenge, de 15 h a 16 h.
-
Dels grisos als blaus
La policia és una institució central en qualsevol estat, tant en democràcia com en dictadura. En el cas espanyol, el final del franquisme no va anar acompanyat d'una depuració dels cossos policials existents. Els equilibris polítics de la Transició van portar a mantenir en el càrrec els responsables policials de la dictadura, que van continuar apostant per vies repressores per contenir l'oposició democràtica als carrers i a les comissaries. Tot i que el desembre del 1978 es va aprovar una nova llei policial, els canvis més rellevants van tenir a veure amb la denominació, de Policia Armada a Policia Nacional, i el color dels uniformes, del gris al marró, que vuit anys després seria substituït pel blau. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i David Ballester, doctor en Història Contemporània per la UAB i autor del llibre "Una historia de la policia española. De los grises y Conesa a los azules y Villarejo", de Pasado & Presente Editor.
-
Els grans recitals de la Transició
Capítol 1109. En una època en què la tensió política i social convivia amb l'esperança de canvi i de superació de la foscor del franquisme, la música va ser un instrument de lluita i de catarsi col·lectiva. Entre l'octubre del 1975, un mes abans de la mort agònica del dictador, i el febrer del 1976, en ple inici vacil·lant de la Transició, tres dels artistes més destacats de la Nova Cançó van omplir el Palau dels Esports de Barcelona amb melodies combatives i crits de llibertat. Amb molt pocs mesos de diferència, Raimon, Lluís Llach i Quico Pi de la Serra van ser els oficiants d'uns recitals d'una importància històrica i simbòlica que anava més enllà del seu talent artístic. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Joaquim Vilarnau, periodista expert en temes musicals, autor del llibre "Trencant el silenci. Els recitals de la Transició", editat per Mina.
-
La segona guerra remença
Capítol 1108. Els pagesos anomenats de remença eren persones que pertanyien a una senyoria feudal durant l'edat mitjana, i per tant no eren lliures jurídicament. Només podien marxar del mas on estaven treballant si pagaven la llibertat al senyor, que s'hi podia negar o bé exigir un preu exagerat. I, si aconseguien la llibertat, perdien el mas i les terres que hi anaven associades. Aquesta situació generava un focus de tensió social evident, que va esclatar en diversos moments al llarg del segle XIV i XV arreu d'Europa. A Catalunya, el 1484, vint anys després d'una primera revolta armada contra els senyors feudals, es va iniciar una segona guerra remença, més minoritària, però més violenta. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Rosa Lluch, professora d'Història Medieval de la Universitat de Barcelona.
-
L'evolució dels mapes de Catalunya
Capítol 1.107. El mapa d'un territori no és només una representació en dues dimensions d'un espai tridimensional. Al llarg de la història, els mapes d'un territori han explicat tant el mateix territori com la visió política d'aquells que han patrocinat els mapes. La representació del territori de Catalunya a través dels mapes és una bona prova que darrere de la cartografia no només hi ha ciència, també hi ha molta política. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Carme Montaner, doctora en Geografia per la Universitat de Barcelona, acabada de jubilar com a cap de la Cartoteca de Catalunya de l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, i forma part del Grup d'Estudis de la Història de la Cartografia.
-
La guerra d'Oman
Capítol 1106. Entre 1963 i 1975, el Sultanat d'Oman va ser l'escenari d'un dels conflictes més oblidats de la Guerra Freda, tot i que per raons geoestratègiques va ser tant o més important que la guerra del Vietnam. Les forces armades del sultà, assessorades de ben a prop pels britànics, van enfrontar-se a una guerrilla separatista que va anar evolucionant cap a posicions marxistes. Es coneix com la guerra d'Oman, o també la guerra de Dhofar, el nom de la província muntanyosa del sud del territori on tenia la base aquesta guerrilla. En un context de postguerra, va ser un dels pocs casos en què una potència occidental va aconseguir dirigir amb èxit la contrainsurgència en un país de l'Orient Pròxim, encara que fos des de l'ombra. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Jordi Llaonart, arabista i periodista. Ha viscut 8 anys al Pròxim Orient, sis com a corresponsal. Autor del llibre "Per entendre l'Iraq" i del blog "Interpretant el món àrab i l'islam".
-
Joan Salvat-Papasseit
Capítol 1105. Joan Salvat-Papasseit ha estat un dels poetes més importants del segle XX. El poeta va tenir una vida breu i intensa, i va abanderar l'activisme revolucionari propi d'un intel·lectual proletari, compromès amb la classe treballadora, situat entre el socialisme i l'anarquisme. Gradualment va passar a conrear una poesia radical i avantguardista. La seva vida és un reflex dels inicis d'un segle especialment turbulent. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Ferran Aisa, historiador, poeta i periodista cultural. Coautor, amb Mei Vidal, de la biografia "Joan Salvat-Papasseit. 1894-1924", d'Editorial Base, i de l'edició de "L'incendiari de mots. Cartes inèdites, articles i poemes esparsos".