20. No te'n saps avenir. La història de l'àvia Quica, de Can Morral del Molí.

[Powerpress]

NO TE’N SAPS AVENIR

Si les parets poguéssin explicar històries, les parets de casa meva, de la masia de Can Morral n’explicarien moltes. I de molt llargues. 

Soc la Vinyet, tinc 12 anys i soc de Can Morral.

• NANANANANANA  

Qui conegui la meva família segur que dirà que som una família ben… ara no sabria trobar la paraula exacte, però podria ser diferent? especial? pintoresca?

Vivim en una casa de pagès on, segons diuen, la família Morral hi és des del segle XV. I sempre, sempre, sempre ens hem dedicat al conreu de la vinya i de l’olivera. De fet, tenim un celler. El Celler de Can Morral. Diuen que els vins que fem son ben bons! Jo tinc 12 anys i clar… l’oli també ho és de bo! Bonísism! Aquest sí que el puc tastar! I, us preguntareu què hi faig jo aquí cantant i explicant-vos tot això? Doncs és que a mi m’encanta anar a la vinya amb la família però, mentrestant ells treballen, jo els hi faig concerts. A sota una olivera, enfilada al tractor, on faci falta. Sí, els hi he sortit artista, què hi farem! 

Doncs això, que tota la meva família es dedica al conreu de la vinya i de l’olivera. Bé, tota tampoc. Però el meu pare, la meva mare i una de les meves germanes, sí. I tot el dia que cullen, desgorgen, embotellen, etiqueten… i jo mentrestant, els hi faig concerts. De què? Del que faci falta. Però bàsicament de la Rosalía 

• CANÇÓ ROSALÍA Cantada per Vinyet Morral. 

Bé, però això no és exactament el que us he vingut a explicar. Us he vingut a explicar la història de la meva família però en concret la història de la meva àvia Quica. 

L’àvia Quica es va morir fa mig any i tenia, ni més ni menys que 102 anys. I tothom del poble la coneixia. Tothom li deia àvia Quica, però no era pas l’àvia de tothom eh! Però la meva si. Moltíssimes vegades sentia que la gent li deia: Jo si haig d’arribar als 100 anys com vostè, ja ho firmo! I és que l’àvia Quica era increïble. Era una matriarca. La nostra matriarca. L’àvia era una mica sorda últimament, de fet,  bastant, i sempre li havia de cridar ben fort perquè em sentis. Ah! I parlar-hi de vostè! Perque ella era tota una señora. Àvia, que ja ha sopat vostè? Us podeu imaginar com deu ser compartir casa una nena d’12 anys i la seva àvia de 100. He començat pel final però què us sembla si comencem pel principi.

Era l’any 1920 quan a Ca l’Estruch, a Abrera, al barri del Rebato, va néixer la Francesca. La Quica per la família. A casa seva també es dedicaven a la vinya. Una família ben vista a Abrera. Tenien terres i tot! L’àvia amb 102 anys era super presumida però és que clar, ens explicava que ella, de petita, sempre anava molt ben vestida, sempre ben arreglada, amb vestits nous que li compraven a casa. Quan l’àvia a vegades veia la meva germana, tota pagesa ella, amb un monyo mal fet sempre li deia, arregla’t una mica Mariona!

No us explicaré tota la seva vida sencera perquè podriem estar-hi anys, a mi el que més m’ha quedat d’ella son les anècdotes que explicava. 

Deia que el seu pare, que es va morir de Tifus quan ella tenia 7 anys, tenia les mans molt molt molt arrugades de tant treballar les terres i un dia va tindre una febrada molt forta i li van desaparèixer totes les arrugues! No sé si m’ho acabo de creure això. 

Ella, va arribar a Can Morral, com us podeu imaginar, perquè es va casar amb en Jaume, l’hereu de Can Morral. Es veu que van anar de viatge de nuvis a Mallorca, València i Madrid. Gens apassionant, però diuen que abans això era un luxe! I sempre deia que des que va tornar del viatge de nuvis es va instal·lar a Can Morral i no en va sortir mai més! No li agrada viatjar a l’àvia. Era una dona de casa. De les de tota la vida. 

Quan era petita una vegada els seu