Canya Grana | Ràdio Ciutat de Tarragona Ràdio Ciutat de Tarragona

És ja preocupant la quantitat de partits on una part és magnífica i l’altra és un despropòsit.







També el nivell de certs àrbitres d’aquesta categoria, que sovint et fan plantejar si són àrbitres o són gent que troben pel carrer de la localitat on es juga el partit, el vesteixen de fosforito, li posen un xiulet a la boca, i carril.







Força gent coincideix que la primera part que va fer el Nàstic aquest diumenge és de les millors que s’han fet en aquesta temporada. Fins al penal, el partit era immaculat i vam estar a punt de marcar un, dos o tres gols.







Però el destí i una possible miopia van assenyalar un penal en contra que tot i ser aturat per Bernabé, el refús li va caure a un jugador de La Nucía que no va fallar.







Des de llavors i fins al segon gol, el Nàstic es va desconnectar, en general. Amb el 2-0, ja, bona nit.







El misteriós cas del Doctor Jekyll i Míster Nàstic.

El concepte “justícia” és força subjectiu. La setmana passada el Castelló va considerar “justa” la victòria davant el Nàstic per 3-2 a l’últim minut, i ara el Nàstic, fent un partit justet davant el València Mestalla, considera que es va fer justícia per la injustícia a Castàlia amb un gol al 92.







Quanta justícia junta.







Lo important: 3 punts davant un rival directe, que esperem que d’aquí unes setmanes ja no el considerem com a tal i lluitem per estar a la Copa del Rei la temporada que ve.







No ens hem mogut de la classificació, però tenim 3 punts més de distància respecte el playout que es queda a 6, i 7 del descens directe. No és una gran diferència de punts, però són 2 partits de marge que ens ajudaran a encarar el tram decisiu amb una certa confiança (confiança, NO RELAXACIÓ).







Benvinguts al Canya Grana.

La derrota estava en moltes travesses. Equip de la zona baixa contra el segon classificat, moltíssimes baixes sensibles al mig del camp i a la davantera, Castàlia a petar… però tot i així el Nàstic va donar la cara i la va tenir per guanyar.







Potser el que ens fa ràbia és això. Clar que podíem perdre! I de fet haguéssim pogut prendre molt mal si no ens haguéssim avançat i no haguéssim despertat de nou amb el golàs que Javi Márquez va fer pràcticament des del Nou Estadi.







Però aquesta gent té bons jugadors, estan en un bon estat de forma, i sens dubte tenir un monstre de l’àrea com és Juanto Ortuño ajuda.







El cert és que aquesta categoria no perdona, i nosaltres tampoc ho hauríem de fer. Ahir vam tenir la victòria i a l’últim minut, gol del Castelló i calentets cap a casa. Però com a mínim la imatge no va ser dolenta.







Tampoc a la graderia, amb una gentada desplaçada que malgrat la derrota cruel (i al meu entendre injusta) devia tornar amb bones sensacions. Però de tot plegat en parlarem avui. 







Benvinguts al Canya Grana!

Si la mitjana anglesa és allò de guanyar a casa i empatar fora, ahir el Nàstic es va abonar a la mitjana francesa. Empatar a fora i empatar a casa. Ni guanyar ni perdre. I en cas que vagis perdent, algo farem per empatar, encara que sigui de penal.







Ahir el Nàstic va saber plantar cara a un equip que malgrat no estar en el seu millor moment i patir una crisi institucional de les contundent, segueix sent un coco de la categoria. I això que és un club amb poc més d’una dècada de vida.







Golàs inapelable del Lleida Esportiu i reacció del Nàstic que segueix fidel a un estil d’acció reacció que hem vist en les últimes jornades. Empatem i tenim a pocs milímetres el gol de la victòria, que malauradament no entra. Són “no-gols” que a final de temporada potser lamentes que no hagin entrat, però que en certa manera et demostren que podem guanyar a qui sigui.







Avui som molta gent a la taula, i hi haurà moltes coses a dir. Fets que van passar durant els 90 minuts de partit, i algunes que s’han reflectit a l’acta.







Benvinguts al Canya Grana!

Seguim vius. No hem perdut. Se suposa que lo de fer Playoff està molt difícil però som-hi amb l’objectiu de fer Copa del Rei: perquè sí, si no som dels 8 primers, potser no juguem aquest torneig. Però vaja, que nosaltres aquí estarem igual, eh? Fent la rissa i parlant del club.







I AVUI HI HA SASHIMI!

Aquells que no confiaven amb la gent de la casa, una abraçada fortíssima. No és qüestió de tenir més o menys ADN: es tracta de sentir els colors. I això va més enllà de tot. Ahir Carbia, Oliva, Domingo i Guiu van ser quatre dels cognoms que van obrir la porta a un futur Nàstic liderat per gent de quilòmetre zero. Que duri. I que el club hi confiï d’una vegada per totes.