Santa Eulàlia VilaWeb

El comerç té un paper decisiu en l’aparença de les ciutats: per la diversitat, per la vitalitat, pel tipus d’activitat. Les grans metròpolis es promocionen amb la imatge de la seva silueta urbana, plena d’edificis històrics o gratacels, però allò que en defineix el caràcter, en realitat, són les plantes baixes. L’arquitecta Eulàlia Gómez Escoda, que s’ha dedicat a fer-ne recerca i té una tesi sobre el tema, explica que de vegades no en tenim prou cura. “Quan dissenyem aquests edificis, normalment pensem molt en què passarà a dalt i, en canvi, a baix pensem que ja vindrà algú que ho omplirà d’activitat”, diu, i és un error, perquè els establiments a peu de carrer són com la carn per a un esquelet. “L’any 1961, la urbanista Jane Jacobs ja explicava que les portes són com ulls al carrer, i que com més portes hi hagi en un tros de carrer, més segur i actiu serà. Més possibilitats hi ha que en algun moment hi hagi algú entrant i sortint”, explica. El petit comerç, per exemple, hi té un paper important, perquè articula una xarxa humana de contactes que, a banda de vitalitat, aporta confort i seguretat en la vida al barri.

Les petjades de la Barcelona franquista encara es poden trobar en molts mapes i problemes de la Barcelona actual. Avui, per mirar de desfer nusos, analitzem el llegat de Josep Maria de Porcioles, batlle de la ciutat durant el tram final de la dictadura, de 1957 a 1973. Durant el seu mandat hi va haver un creixement desmesurat de la ciutat, unes onades migratòries que es van gestionar malament i amb segregació, i es va engendrar una trama de corrupció urbanística amb l’especulació del sòl i una xarxa de grans empreses beneficiària que, encara ara, explica part dels problemes de l’habitatge de la ciutat. El seu biògraf, Josep Lluís Martín Berbois, també hi posa matisos, n’explica altres cares i remarca que va ser un polític homenot, més i tot que no pas un pur batlle. “Porcioles despatxava directament amb Franco, no parlava amb el governador civil i de vegades ni tan sols amb el ministre, parlava amb Franco, una cosa que no podia fer ningú. Aquestes imatges desgasten, evidentment, i era l’alcalde franquista”, recorda. 

Sembla que hi ha consens que hi ha d’haver més verd a les ciutats. Més arbres, més plantes, més parcs, menys asfalt. Ho explica amb claredat Isabelle Anguelovski, investigadora de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona. “Barcelona no té prou espais verds per metre quadrat”, lamenta. La xifra de verd per metre quadrat és de prop d’un 10%, mentre que la mitjana francesa, per exemple, oscil·la al voltant del 30%. L’objectiu, a parer seu, han de ser inversions en zones grosses per a reconvertir el gris d’infrastructures de carretera en pulmons verds al centre de la ciutat, com ara el Parc de les Glòries. Pot ser una manera a lluitar contra la segregació, perquè a les grans ciutats el verd també reflecteix la classe: els barris de renda alta solen tenir més infrastructures verdes i més recursos naturals, i els de renda baixa són sovint exposats envoltats d’autopistes i més exposats a la contaminació.

Com canvia el nostre comportament en funció de l’espai públic? En aquest episodi en parlem amb Oriol Marquet, doctor en geografia i ara, investigador al grup d’estudis de mobilitat, transport i territori de la Universitat Autònoma de Barcelona. Marquet considera que “quan fem polítiques que volen canviar el transport, ens orientem massa a conscienciar la gent” sobre com moure’s de manera més sostenible, però no entenem que el disseny del carrer determina molt quines decisions prenem per a desplaçar-nos. No és el mateix viure a Vallvidrera o a la Zona Universitària, per exemple, que en un carrer peatonal del centre on, a deu minuts a peu, hi ha a l’abast dels veïns moltes destinacions. Com que Barcelona és molt densa i té una mixticitat d’usos molt bona, en comparació amb altres ciutats europees, té unes condicions òptimes per al transport actiu, a peu o en bicicleta.

Sota l’asfalt i la vorera, mentre caminem, la ciutat amaga una altra ciutat. El metro, l’aigua, els refugis, les clavegueres, els pàrquings. La Barcelona subterrània. L’arquitecta Rosina Vinyes és qui se la coneix millor. Fa anys que va emprendre una recerca que primer va culminar en la tesi Barcelona oculta: la rellevància del subsòl en una gran ciutat contemporània, i que després ha continuat amb més investigació. L’impuls inicial d’explorar-lo el va tenir perquè, quan treballava a l’ajuntament, es va adonar que “sovint hi havia problemes que es complicaven pel desconeixement del subsol”. Els geòlegs, els enginyers d’aigua o els arqueòlegs, per exemple, en saben cadascú del seu àmbit. El problema, diu Vinyes és que, com que sembla invisible, no ha estat mai estudiat globalment –no tan sols a Barcelona. “No hi ha una visió conjunta”, lamenta.

L’escriptora Anna Pacheco (Barcelona, 1991) mira de retratar una ciutat amb perspectiva de classe: en aquest episodi reflexiona sobre la relació entre els barris perifèrics i el centre de Barcelona, de la vergonya pels orígens, de precarietat i aspiracions, i de llengua. Pacheco alerta d’una “elitització progressiva de la ciutat”, promoguda entre més per l’ajuntament de Jaume Collboni, que ara sospesa la idea d’obrir nous hotels als quals anomena singulars. Les narratives del poder polític parlen de talent i creixement; l’organització social i laboral s’esfilagarsa, substituïda, per la idea que “cadascú, individualment, curi o sani els seus problemes”, i, mentrestant, avisa, “cada vegada es fa més difícil viure amb un sou de 1.500 euros a Barcelona” i “no som tant lluny que ni tan sols amb 3.000 euros al mes no hi pugui viure ni Déu”.