Teatre Radiofònic Ràdio Municipal de Terrassa

Thomas Michael John Kempinski neix al suburbi londinenc de Hendon el 1938. Els seus pares, que havien regentat un hotel a Berlin, s’havien vist obligats a emigrar a Londres el 1936 com a refugiats abans de l’esclat de la Segona Guerra Mundial. A Londres neix Tom, però, de fet, només hi viu dos anys ja que és evacuat a casa dels avis paterns, a Nova York, a causa de la imminent invasió nazi d’Anglaterra. El 1951, torna a Londres i és internat en una escola per a nois, on s’hi està fins el 1956. L’any següent, obté una important beca per estudiar idiomes moderns a Cambridge, però tot i començar els estudis, els acaba abandonant passades deu setmanes a causa d’una depressió, fet pel qual ingressa en un hospital psiquiàtric durant un breu període de temps. En sortir-ne, decideix fer un tomb a la seva vida, i entra a la Reial Acadèmia d’Art Dramàtic de Londres per convertir-se en actor. El 1961 intervé a la pel·lícula «The Damned», un film de ciència ficció; i poc després participa en el musical Blitz!, basat en els dies dels bombardejos aeris sobre Londres durant la Segona Guerra Mundial. És des d’aleshores que Kempinski adquireix un cert reconeixement com a actor i obté diversos papers escènics i cinematogràfics, a més de nombroses petites intervencions en sèries de la televisió britànica. El 1967 es casa amb la també actriu i model Margaret Nolan, de qui se’n divorcia el 1972. El maig del 1968, Kempinski s’uneix als estudiants revolucionaris que ocupen el Teatre Odéon de París durant les protestes en contra de l’establishment nord-americà que desemboquen en una crisi sense precedents. Durant la dècada dels setanta, continua desenvolupant la seva tasca d’actor dalt dels escenaris londinencs i a la pantalla. Però el 1980, la seva carrera fa un tomb important. «Duet for one», un text teatral escrit per ell mateix expressament per l’actriu Frances de la Tour, qui aleshores era la seva parella, es converteix en un gran èxit tant a Londres com a Nova York. La popularitat de Kempinski i de «Duet for one» van en augment, se’n fan traduccions a diverses llengües i es representa a diferents països; i a més, ell mateix en fa el guió cinematogràfic que s’estrena el 1986 i obté també un gran ressò.

«Duet per a un sol violí» («Duet for one») és la història de Stephanie Abrahams, una virtuosa violinista que ho té tot; fama, bona posició social, bona situació econòmica i un matrimoni amb un compositor famós; però que es veu obligada a replantejar-se la vida quan, encara jove, li és diagnosticada una esclerosi múltiple. Davant la fatalitat d’haver de renunciar a la música a causa de la malaltia, recorre al Doctor Feldmann per tal que l’ajudi a assumir el nou estatus. Durant les sis sessions de teràpia a la consulta psiquiàtrica afloren els sentiments, l’angoixa, el dolor i la inseguretat davant les noves circumstàncies que li toca viure.
L’obra està basada en la història real de la violoncelista Jacqueline du Pré i el seu marit Daniel Baremboim, i és tota una experiència d’aprofundiment en la psicologia humana i en la manera d’encarar les adversitats.
«Duet per un sol violí» va ser estrenada a Barcelona el 10 d’abril de 1982, al Teatre Poliorama, amb Rosa Maria Sardà i Claudi Gracia com a protagonistes i amb la direcció de Lluís Pascual; i va esdevenir un èxit notable.

La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2023, sota la direcció de Rosa Aguado, amb les veus de Toni Garrich en el Doctor Feldmann i Maria Miralda en Stephanie Liebermann. La narració és de Marta Plaza, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

Octavi Egea i Climent neix a Barcelona el 1946. Als divuit anys, s’inicia en el món del teatre amateur com a actor, i ja el 1970 comença a exercir com a director. No és però fins el 1986 que inicia la seva dedicació professional en la literatura. Des d’aleshores ha fet immersió en gairebé tots els camps: teatre, narrativa, novel·la, guions per al cinema i la televisió, ... ; i ha obtingut diferents premis i reconeixements per aquesta tasca. De tota la seva obra, podem destacar peces de narrativa breu com ‘Gent que estimo’ (1990) i ‘Nova York era la seva ciutat’ (1998); novel·les com ‘La senyoreta Freda Kesöc’ (1993) o ‘Abaddon, l'àngel de l'abisme’ (2001) i peces teatrals com ‘Davant l'Empire’ (1998), ‘Cadaver?’ (2002), ‘J.R.S., de dotze anys (2003)’ i ‘Lost Persons Area’ (2007), la majoria estrenades en circuits no comercials, entre d'altres. També ha fet diverses adaptacions de guions cinematogràfics per a musicals com ara ‘When Harry met Sally’, ‘Cantando bajo la lluvia’, ‘Grease’ o ‘Siete novias para siete hermanos’, estrenats tant a Barcelona com a Madrid.
A banda de l’activitat com a autor literari, des de fa uns anys, Egea exerceix com a professor d'escriptura creativa, i és soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

L’obra que avui posem en antena, ‘Cadàver?’ és una obra al més pur estil de la comèdia britànica i els seus personatges, carregada d’humor i ironia, intranscendent, sense un missatge per comunicar i que defuig de contingut social. Si pretenem encabit el text en un gènere concret podem fer-ho dins el gènere d’intriga, el policíac o el còmic. En realitat és un compendi de tots tres, on es desenvolupen situacions i embolics que fa moure els seus personatges per captar l'atenció de l’espectador i estar ben atent als girs argumentals fins a l'última paraula. Al primer acte, el text inclou diàlegs brillants en els quals les paraules semblen estocades d’un combat d’esgrima amb una explosió d’humor. El segon acte, en canvi,son diàlegs més sinuosos, amb constants noves situacions i constants sorpreses que condueixen a un final veritablement original. No volem desvetllar res més. Deixeu-vos dur pels personatges i els diàlegs i situacions i no prengueu deduccions fins la caiguda del teló final. De ben segur, us sorprendrà.

La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2023, sota la direcció de Rosa Aguado, i amb les veus de Jordi Alegre en Roger Clarck, José Luis Morales en Peter Howard, Rosa Aguado en Laura Clarck, Sumsi Borgunyó en Julia Howard, Joan Roca en l’Inspector McPherson i Joan Borràs en Pyne. La narració és de Marta Plaza, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

Alcem el nostre teló imaginari per assistir a la representació d’un guió teatral d’aquells que conviden a la reflexió, i que, de ben segur, despertarà el vostre interès. La seva autora, Laura Campbell, plasma en aquesta obra les seves pròpies inquietuds i vivències personals en la proximitat de la vellesa vital, en l’hivern de la vida, i converteix «Quan s’acosta l’hivern» en tot un homenatge i un clam fraternal a les seves pròpies amistats.

 Laura Campbell és el pseudònim de Roser Solé i Vendrell. Solé neix a Barcelona el 1950, en concret al barri d’Horta. El fet que la seva família estigui estretament lligada als Lluïsos d’Horta, l’entitat cultural i recreativa del barri, incideix en que ja de ben petita comenci a trepitjar els escenaris tal com ho fan el pare i els germans, oncles i cosins.

De caràcter introvertit, però també divertida, optimista i amb sentit de l’humor, Solé ha dedicat la seva vida professional a l’àmbit sanitari exercint de llevadora; i es mare de tres fills: Marta, Anna i Joan.

La seva trajectòria dalt dels escenaris s’inicia amb les representacions dels «Pastorets» i de «La Passió» , així com a diferents aparicions amb el grup teatral infantil i juvenil. Més tard, ja com a actriu més madura, destaquen les seves aparicions a obres com «Terra baixa» d’Àngel Guimerà, on comparteix escenari amb Lluís Homar que per primera vegada representava aquesta obra; «Figuretes de vidre» de Tennessee Williams; «Un enemic del poble» d’Henrik Ibsen, també compartint escena amb Lluís Homar; «Magnòlies d’acer» de Robert Harling; o la mateixa «Quan s’acosta l’hivern» on a banda de ser-ne l’autora hi pren part com a actriu.

A banda de l’afició pel teatre, Solé mai ha deixat d’escriure contes, poemes, narracions, ..., però sempre per plaer. L’any 2010, però, rep l’encàrrec d’escriure una obra de teatre, «L’hotel dels disbarats», representada amb gran èxit pel grup de teatre dels Lluïsos d’Horta i altres components de diverses seccions de l’entitat. Malgrat no tenir el pensament d’escriure més textos dramàtic, el 2012 sent la necessitat de fer-ho altra vegada arran de la mort de la seva amiga Bet. Solé sempre ha tingut molt present la mort, segurament perquè aquesta se li va endur la mare quan només tenia quatre anys.

Actualment, Roser Soler viu a Sant Cugat del Vallès, i continua encara lligada al teatre perquè com ella mateixa diu: ‘’Costa desintoxicar-se’n’’.

 A «Quan s’acosta l’hivern», cinc amigues es reuneixen per recordar la Beth en el segon aniversari de la seva mort. Parlaran sobre l’amistat, la vellesa, la vida, la mort i de com la veuen. Parlaran, també, de les seves pors i dels seus secrets. Veurem com cadascuna, ha après, o no, a resoldre o a afrontar les pors quotidianes, que massa vegades, els humans, tendim a deixar aparcades. En un to planer i tranquil, l’obra ens convida a pensar en el que sovint volem oblidar: la mort. No hi falta, però, el sentit de l’humor.

L’obra fou estrenada l’octubre de 2016 als Lluïsos sota la direcció de Lluís Solé i amb Toñi Rimblas, Núria Solé, Roser Solé, Ílida Iñigo i Lídia Ibars en el repartiment.

 La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2022, sota la direcció de Rosa Aguado, on ella mateixa interpreta a Margaret, Maria Miralda és Helen, Laura Castillo és Sophie, Sumsi Borgunyó com a Emily i Montse Ruiz en Jane. La narració és d’Albert Alcadio, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

John Saunders Lewis neix a Wallasey el 1893. Comença a estudiar filologia anglesa i francesa a la Universitat de Liverpool, però l’esclat de la Primera Guerra Mundial el porta a la lluita al front del sud de Gal·les. Un cop acabada la guerra, torna a la universitat per llicenciar-se en filologia anglesa, i el 1922 és designat professor de gal·lès a la Universitat de Swansea i comença a escriure assajos sobre crítica literària i història de la literatura del seu país. La seva experiència durant la guerra i la seva simpatia per la causa de la independència irlandesa són la base del seu interès per la creació d’un partit nacionalista gal·lès amb l’objectiu d’aconseguir una comunitat de parlants gal·lesos i trencar els vincles amb els partits britànics. Malgrat que el baix percentatge de parlants de llengua gal·lesa i els forts vincles dels polítics amb els partits britànics no permeten assolir els objectius fundacionals, el simple fet de la creació del partit esdevé tota una declaració de principis del fet diferencial gal·lès, i durant els anys d’entreguerres es converteix en un grup de pressió social i educatiu. El nacionalisme gal·lès esclata el 1936 arran de la decisió del govern britànic d’establir una escola de bombardeig en el territori de Gal·les, fet que provoca nombroses protestes i incidents dels quals s’assenyala a Lewis com un dels seus principals responsables. Durant la Segona Guerra Mundial, Lewis es manté en la neutralitat i rebutja la participació en les forces armades amb una actuació desafiant i revolucionària que és seguida per molt gal·lesos, incrementant així la consciència de nacionalitat pròpia i de rebuig a la pressió exercida pel Regne Unit. Acabada la guerra, i degut a les diferències ideològiques amb els seus contrincants, Lewis és rellevat dels llocs directius de la Universitat de Gal·les, un ressentiment que provoca la seva retirada de la participació política directa. El 1962, en un discurs radiofònic, Lewis, basant-se en un informe recent sobre l’ús de la llengua gal·lesa que posa de manifest el constant retrocés, prediu l’extinció de la parla autòctona tret que es prenguin accions per evitar-ho. Dos anys més tard, el govern laborista, responent a les peticions gal·leses, estableix el Ministeri i la Secretaria d’Estat de Gal·les per promoure mesures i fomentar l’ús de la llengua gal·lesa.

Pel que fa a la seva obra literària, és autor de diferents assajos, novel·les, obres de teatre i poesia, la seva majoria escrita en gal·lès, encara que també va escriure algunes obres en anglès. D’entre els textos dramàtics, en destaquen ‘’La dona de flors’’ (1925); ‘’La vida de Germanus’’, una comèdia radiofònica escrita el 1936; ‘’Siwan’’, traduïd al català com ‘La corda del penjat’, de 1956; ‘’Traició’’ (1958); ‘’Esther’’ (1960); o ‘’La Gal·les del Matí’’ (1967). La seva novel·la de més èxit és ‘’Monica’’ de 1930. El 1970, és nominat per al Premi Nobel de Literatura, essent un dels més cèlebres escriptors gal·lesos. Lewis mor a Cardiff el 1985 a l’edat de 91 anys.

‘’La corda del penjat’’ és un drama històric dividit en tres actes basat en uns fets de la història medieval gal·lesa marcada per la situació política i la divisió entre el nord i el sud, les aliances amb Anglaterra i la influència de França. La història transcorre a mitjan segle XIII, a la cort del príncep de Gal·les, on la trobada entre la princesa d’Anglaterra, la jove Siwan, i el comte francès Gwuylin de Brewys a la cambra reial esdevé un parany del ja madur príncep gal·lès i espòs de Siwan, Llywelyn, per desfer la seva relació i impedir les aliances que se’n deriven. Aquest és el punt de partida d’un relat on la protagonista es debat entre la lleialtat al seu país i el seu espòs i el desig de viure una nova joventut imposant el seu desig i

Manuel de Góngora y Ayustante neix el 1889 a Granada. Sota la influència del seu avi, l’arqueòleg Manuel de Góngora, degà de la Facultat de Filosofia i Lletres i una important personalitat en l’àmbit de l’arqueologia; i fill de Francisco de Góngora, també catedràtic a Granada i, més tard, Director del Museu Arqueològic; el jove Manuel mostra ben aviat una inclinació envers la història i la literatura. El 1909 obté el Doctorat en Arqueologia a la Universidad Central de Madrid, que li serveix per obtenir el càrrec d’Arxiver a la Diputació de Granada. Als vint-i-quatre anys guanya una plaça en el Cos Facultatiu d’Arxivers Bibliotecaris i Arqueòlegs. Això li permet treballar en diferents arxius nacionals, com el ‘Archivo de la Corona d’Aragón’, el de la ‘Chancillería de Granada’, el de la ‘Presidencia del Consejo de Ministros’ i el del ‘Ministerio de Instrucción Pública y Bellas Artes’. Durant l’estada a l’arxiu de la seva ciutat, publica un estudi i un exhaustiu catàleg sobre els fons del ‘Archivo de la Alhambra’, que des d’aleshores es converteix en una obra de referència obligada per a qualsevol investigació relativa a l’expulsió dels moriscos. Imparteix classes a la Facultat de Filosofia i Lletres de Granada i, simultàniament, comença a dedicar-se a la literatura, afició que ja havia iniciat en la seva infantesa. En el gènere teatral, cultiva diferents camps: és coautor de diferents títols de peces de sarsuela com ‘Curro el de Lora’ (1925), ‘La paz del molino’ (1927), ‘La fama del tartanero’ (1931) o ‘La mujer de aquella noche’ (1932); i creador de sainets com ‘Cuento oriental’ i ‘Un caballero español (1927), ‘La petenera’ (1928), o ‘Lo de siempre’ (1930). Però a banda del subgènere lleuger, destaca també per títols com ‘La razón del silencio’ (1933), ‘Y el ángel se hizo mujer’ (1940). La seva vessant poètica també compta amb bona acollida del públic, com ara ‘Romance a las Brigadas de Navarra’ i ‘Dolor y resplandor de España’.
Durant la seva maduresa, impulsat per la seva activitat político-administrativa el porten a Hispanoamèrica, on exerceix de secretari del Marquès de Luca de Tena a Xile i d’Agregat Cultural a l’Ambaixada d’Espanya a Buenos Aires, on mor el 1953.

‘La razón del silencio’ és una comèdia en tres actes estrenada al Teatro Eslava de València el 1932. L’acció se situa a Madrid, a casa d’Emilio Benegas, un novel·lista de primera línia i gran èxit. Emilio té per esposa Rosario, i, després d’anys de matrimoni, són una parella sense fills. Dedicat a la seva creació literària, Emilio té per escrivent el seu nebot, el jove Manolo, que l’ajuda en les tasques del dia a dia. Però Emilio també té un secret inconfessable: una filla secreta, a la que creia morta, fruit d’una relació de joventut. Don Nemesio, amic personal d’Emilio, és coneixedor d’aquest secret; i ara acut a Emilio per informar-lo que la noia ha quedat orfa i ha reaparegut. Davant d’aquesta situació, Emilio es veu amb l’obligació de mantenir oculta la veritat i acollir la jove Carmen incorporant-la com a escrivent i mecanògrafa a la vegada que li ofereix sostre i llar. Però Emilio ha de fer mans i mànigues per mantenir el secret davant de Rosario, fins que els fets van per mal camí i tot comença a trontollar.

La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2005, sota la direcció de Joan Garrigó, i amb les veus de Maria Glòria Farrés en Doña Rosario, Rosa Aguado en Carmen, Dolors Trenchs en Patro, Joana Palau en Casta, Ricard Pagès en Don Emilio, Ismael Majó en Manolo, Francisco Domingo en Don Nemesio, i Joaquim Vidal en Ramon. La narració és de Crisol Tuà, el Muntatge Musical de Nina Mataix i la realització tècnica de Joan Borràs.

Nascut a Londres el 1930, Pinter és l’únic fill d’una família de classe mitjana baixa d’ascendència jueva. Amb el bombardeig de l’aviació alemanya sobre Londres el 1941, Pinter és traslladat a un entorn rural, fet que li provoca forts sentiments de soledat, desconcert, separació i pèrdua que a la llarga seran una influència constant en la seva obra. Durant els seus anys a l’escola primària, destaca com a bon atleta i jugador de cricket, participa en nombroses obres de teatre escolars i comença a escriure poesia que es publica a la revista escolar. En acabar l’educació primària, s’inscriu a la Real Acadèmia d’Art Dramàtic de Londres, però no arriba a acabar el curs. Objector de consciència convençut, aconsegueix no haver de fer el servei militar, però no s’escapa de la sanció econòmica que se li imposa per aquest fet. El 1951, reprèn la seva formació artística a Central School of Speech and Drama i comença a actuar com a actor de repartiment amb diferents companyies teatrals, sovint utilitzant el pseudònim de David Baron. Durant aquest període d’interpretació, creix el seu interès per la creació dramàtica, i així és com, el 1957, surt a la llum la seva primera obra, ‘’The room’’. La bona acceptació de l’obra, l’esperona a continuar com a autor dramàtic, i inicia així un fructífer període creatiu amb títols com ‘’The birthday party’’ i ‘’The Dumb Waiter’’ (1957), ‘’The caretaker’’ (1959), ‘’A slight ache’’ - concebuda originalment com a obra de teatre radiofònic i emesa per la BBC el 1959 i adaptada per a l’escenari dos anys més tard - ,‘’The Dwarfs’’ (1960), ‘’The collection’’ i ‘’The lover’’ (1962), o ‘’The homecoming’’ (1964), entre d’altres. Pinter comença a ser un autor reconegut, i les seves obres comencen a ser programades en diferents teatres, sovint dirigides per ell mateix i amb la participació com a actriu de Vivien Merchant, la seva esposa des del 1956. D’ençà de la dècada de 1970, intensifica la seva activitat com a director teatral i com a guionista de televisió i cinema, alhora que continua escrivint obres teatrals d’èxit com ‘’Old times’’ (1971), ‘’No man’s land’’ (1974), o ‘’Betrayal’’ (1978). Després de la mort de la seva esposa i tres anys de sequera literària, Pinter recupera la seva creativitat, però les seves obres ja no obtenen tant ressò com les anteriors. Amb l’entrada del nou mil·lenni, intensifica la seva dedicació com a activista polític i decideix deixar parcialment de banda el teatre per dedicar-se més a la poesia. El 2001, després de superar un càncer, Pinter comença a patir un declivi físic progressiu i la seva salut comença a ser fràgil, però continua actiu en els escenaris i la pantalla. El 2005 rep el Premi Nobel de Literatura; i tres anys més tard, un càncer hepàtic li provoca la mort a l’edat de 78 anys, deixant un llegat de més d’una trentena d’obres teatrals, una dotzena d’obres en prosa i gairebé una desena de llibres de poesia.

‘’L’amant’’ (The lover) és una comèdia dramàtica d’un sol acte centrat en la relació d’un matrimoni anglès de posició acomodada que equilibra la seva vida satisfent els seus impulsos amb amants que són acceptats mútuament. Un matí, abans d’anar a treballar, el marit pregunta, amb tota naturalitat, a la seva esposa, si té prevista la visita del seu amant. Ella assenteix, i l’adverteix que no torni a casa abans de les sis. A partir d’aquí, comença el joc de l’adulteri que manté la parella i que acabarà tenint un desenllaç inesperat.

La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2021, sota la direcció de Rosa Aguado, on ella mateixa interpreta a Sarah, Toni Garrich és Richard i Jordi Bernad és el repartidor de llet. La narració és de Marta Plaza, el M