15 anys de l'ascens a Primera Ràdio Ciutat de Tarragona

Començava la temporada 2005/2006. L’objectiu era mantenir o millorar el resultat de la campanya anterior, on el Gimnàstic de Tarragona va acabar en una molt bona setena posició. L’any va començar amb dubtes, fins que l’equip va agafar confiança, va fer bloc, i no va parar fins a l’ascens a Primera, després d’una segona volta brillant.







Entre quedar entre els deu primers classificats i pujar a Primera Divisió hi ha un gran salt. El canvi de xip, el dir “per què no?” va ser definitiu. Durant 42 jornades us hem acompanyat per explicar-vos aquella gesta amb els principals protagonistes. Avui, l’entrevistat és Antoni Pinilla, un dels herois i el capità d’aquell ascens.

El xiulet que indicava el final del partit a Chapín va ser també l’inici d’una setmana de festa continuada a la ciutat. L’endemà, la rua pels carrers de Tarragona, i uns dies després, la festa va seguir al Nou Estadi amb un partit intranscendent davant l’Hércules, que va acabar amb empat a zero (i amb un autèntic golàs d’Angel Morales).







La ciutat tornava després de 56 anys a Primera Divisió. Un fet històric, que els protagonistes recorden amb molta estima. Per molts el seu pas pel Nàstic va ser, o bé el pic de la seva carrera, o un trampolí per seguir creixent. 

Hi ha moments que recordes amb molta claredat. Dies importants. El dia de la teva boda, el naixement del teu fill, el moment en què assoleixes un objectiu vital. D’altres, els recordes per la seva amargor. Però si hem de recordar on estàvem el 3 de juny de 2006, tots els nastiquers tenen clar on eren i què feien. Potser la majoria estava a la plaça de la Font, on seguien el partit en una pantalla gegant. La plaça de l’Ajuntament seria testimoni, l’endemà, d’una rua històrica.







Avui fa exactament quinze anys el Nàstic de Tarragona aconseguia l’ascens a Primera Divisió. Ho va fer amb un empat, en un partit molt difícil davant el Xerez. Chapín, escenari d’altres ascensos de categoria per altres equips de l’Estat, va somriure al conjunt grana. Els de Luis César arribaven, per fi, a l’elit del futbol estatal després de signar una segona volta de rècord i pel record.

Passada interior de Lupidio, la deixa rodar Bolo i Diego Torres situa el Nàstic a un punt de Primera Divisió. Per molts aquell 1-0 contra el Numancia va ser el partit (i el gol) de l’ascens a l’elit del futbol espanyol 56 anys després.







El davanter de Valladolid va donar tres punts a un equip, un club i una ciutat que vivien un somni. Era igual si pujar a casa o pujar a mil quilòmetres de distància. El Gimnàstic de Tarragona tenia a tocar una fita històrica que celebrem quinze anys després amb la nostàlgia d’haver viscut una de les èpoques daurades del conjunt grana.

Hi ha partits que són històrics per diversos motius. Per un desplaçament massiu, per una victòria al minut 89 que et dóna tres punts d’or… En el cas del 0-2 davant el Castelló al Municipal de Castalia, ho va ser per un cop de puny sobre la taula que donava per fet que aquell Nàstic no tornaria a ensopegar. La Primera Divisió estava esperant.







Fa quinze anys un doblet d’Antoni Pinilla va conquerir Castalia. Van ser dos gols en els primers vint minuts. Dues estocades de les quals el Castelló no se’n va refer. Un gran partit, digne d’un aspirant a pujar a Primera. El Nàstic estava acompanyat per un bon gruix de la coneguda com a “marea grana”. La il·lusió començava a convertir-se en convenciment.

S’havia ensopegat dues vegades. Cap més. El Nàstic de Tarragona de la temporada 2005/2006 va acabar la campanya pujant a Primera Divisió, amb una segona volta històrica, de rècord i pel record, amb només tres derrotes, cinc empats i tretze victòries. 44 punts de 63 possibles. Un gol d’Antoni Pinilla va aconseguir trencar la “mala ratxa” de resultats davant l’Almeria, després de tres partits on es va aconseguir 3 dels 9 punts possibles.







Una mostra del que va acabar sent aquell equip. Caus i t’aixeques, i no tornes a caure, perquè la Primera Divisió està al costat, i el premi per una ciutat que feia 56 anys que no gaudia de l’elit del futbol era massa bonic com per a deixar-lo anar. I és que aquella plantilla va rendir com mai. Va ser el punt àlgid de la carrera de molts jugadors.