Inspiracci‪ó‬ Mònica Segovia

Tot és temporal, la vida i la mort ens envolten cada dia a cada instant.

Ahir ja no existeix, ja va morir i només el podem recordar i reviure’l a la nostra ment.

Al nostre cos, la mort de les cèl·lules és constant, alhora que es renoven els teixits i els òrgans.

Les relacions que tenim també son temporals, algunes duren més que d’altres, segons l’aprenentatge que ens regala i vulguem extreure interiorment

Una part de tu també mor quan t’adones que ja no ets la mateixa de fa uns mesos o de fa uns anys. Aquella que anomenaves JO ara ja no hi es i s’ha transformat en una altre que probablement també morirà i es seguirà transformant.

En aquesta societat que hem construït entre tots, ens passem la vida mesurant-ho tot en temps, sobretot en temps futur. Fugim inconscientment, sense adonar-nos que l'únic temps que tenim és l'Ara, que l'ara mai no torna.

M’agrada viure amb el mantra constant de que tot és temporal.

Si el moment d'ara és bo, ho gaudeixo al màxim, el visc amb intensitat, assaboreixo cada racó creant records que m’acompanyaran en el camí.

Si el moment és dolent, m'ho prenc com un punt d'inflexió per ser millor, per aprendre dels errors, del dolor, del que les ombres que surten per ser estimades.

Si tot és temporal i res dura per sempre, per què no arrisquem més? De que tenim tanta por? Per què posterguem les coses que volem fer?

Ens aferrem al món de les formes amb l’esperança d'omplir buits. Espais interns que sentim com un gran abisme i, ja sigui per inconsciència o per por de mirar, preferim navegar en la superfície.

En aquest procés ens oblidem que quan depenem de qualsevol cosa que sigui externa a nosaltres estem garantint el nostre propi patiment. Estem cedint la nostra llibertat i el nostre poder personal.

Què puc fer per transcendir aquesta dependència?

El primer pas és reconèixer allò a què m'aferro i faig servir com a pilar emocional

El segon pas és observar-ho, li dono les gràcies per tot el que m'ha servit fins ara

El tercer pas es deixar-ho anar

Què passa si veig un aferrament i no em sento capaç de deixar-ho? doncs no passa res! Almenys ara ho sé i actuo conscientment

La vida és un cicle, i així som nosaltres també

Seguint amb el fil de l’anterior episodi, el mode observador ens fa prendre consciencia del que es mou a dins nostre, del que esta aflorant i no intenta buscar un perquè raonable o amb sentit sinó portar a la llum allò que vol ser vist, escoltat i estimat.

Mentalment podem intentar buscar un motiu lògic i raonable que expliqui quin ha estat el detonant de tot això però et convido a no enredar-te massa en aquesta fita.

Personalment, he sentit que moltes vegades, aquesta busca de raons és una manera d’intentar sentir-me més segura en la raó i esquivar o demorar sentir plenament el que se'm presenta. 

En l’episodi d’avui vull indagar sobre els detonants que son aquelles situacions, circumstancies o persones que detonen una emoció en mi – normalment una negativa o incomoda.

La mateixa situació es viscuda per diferents persones de diferent manera. Per què? Perquè cada persona te els seus aprenentatges i les seves ferides

Parteixo de la base de que aquest univers es hologràfic i que ens fem de mirall els uns als altres.

La feina dels detonants es portar a la llum allò que no ha estat vist, sanat ni transmutat en amor.

En altres paraules, els detonants ens mostren directament les ombres i la llum que tenim a dins.

Un punt important és adonar-te que allò que admires en algú es perquè et recorda la llum que ja tens a dins i que pots fer servir aquesta perspectiva com una inspiració per passar a l’acció.

Som responsables de la nostra vida en el sentit de que tenim el poder de decidir com vull que m’afecti el que esta passant o el que estic sentint.

Tenim el poder de decidir com vull viure l’experiència, si des de l’aprenentatge i creixement o des del patiment i victimització.

Quan alguna cosa se’t remogui per dins davant d’un comentari o una situació, atura't.

El primer pas es adonar-te de que hi ha alguna cosa a dins que s’ha mogut, que hi ha hagut un detonant.

El segon pas es eliminar totalment de l’equació el detonant, alliberar-te de l’aferrament a la situació externa 

El tercer i últim pas en enfocar-te en el que sents i estar present per aquesta emoció, sentir-la plenament amb tot el teu cos i la teva presencia

Et vull compartir algunes idees com a punt de partida del que explicaré a continuació.

1. El present és l’única cosa real que existeix i es l’únic punt de partida des del qual es poden canviar les coses

2. La vida és basa en l’amor

Per mi, aquests dos decrets son certs incondicionalment i em moc per la vida sentint que aquestes son les bases sobre les quals vull viure.

Sento que nomes prenent consciencia del present, del que ES i acceptant-lo tal i com es, es poden canviar les coses.

Des del present, la tristesa se’m va presentar i sense jutjar-la, ni criticar-la ni tan sols entendre-la des de la ment, sentia que m’estava convidant a seure amb ella.

Durant 17 dies vaig viure aquest trajecte, sentint interiorment que no hi havia drecera, que l’únic camí era travessar-lo des del present i des de l’acceptació total del que ES

Des del mode observador, els aferraments es desfan sols, cauen. 

Veiem que no som nomes un cos i una ment i veiem que el nostre patiment ve de la por que neix en l’ego que hem creat per experimentar la vida humana.

Seguim el fil de l'episodi anterior...Fa anys ja que estem al segle XXI però en molts aspectes del sector laboral seguim funcionant i pensant igual que al segle XX i això fa que patim i que ens resistim al que està passant ara ja: el gran reset

No es una era de canvi, es un canvi d’era: del capitalisme al talentisme o la era de la consciència.

* Passem de estabilitat (encasellament i escassetat) a incertesa (és sinònim de creativitat, infinites possibilitats, potencialitat pura, de futur per escriure i ser creat) – la teva ment i el teu ego estan per mantenir la teva supervivència i mantenir-te en la zona de confort/segura/coneguda i es per això que ens hem cregut que incertesa es una cosa que hem d’evitar a tota costa, que patirem, que ens anirà malament...

* Para que haces lo que haces? Si has d’aportar un punt de valor diferent a un negoci -genial, si vols fer una replica d’un negoci com n’hi ha mil – no ho facis, queda’t como estàs.

* El valor que tu entreguis donarà com a resultat els ingressos 

* Contracte indefinit / sou fix provenen del paradigma d'escassetat, de que tot és limitat – passem a cooperar i col.laborar en projectes diversos i ingressos il·limitats.

Fa anys ja que estem al segle XXI però en molts aspectes del sector laboral seguim funcionant i pensant igual que al segle XX i això fa que patim i que ens resistim al que està passant ara ja: el gran reset

No es una era de canvi, es un canvi d’era: del capitalisme al talentisme o la era de la consciència.

* La destrucció de feines que ja no son útils serà cada cop mes rapida. Si ho pot fer una màquina, per què ho has de fer tu?

* Passem de Competència a Cooperació + col·laboració + co-creació

* Ningú et pagarà per fer una cosa que no t’agrada – tothom el voldrà pagar el que demanis per una feina on brilles i gaudeixes

* L’únic camp on una màquina no pot substituir a un humà és en gestionar les emocions

* Passem d’una era on s’intercanviaven productes físics a una era on el comerç serà cada cop més en serveis i en informació – coses intangibles

Quedar-te en la zona coneguda/familiar no es una tasca fàcil ni un camí de roses i et farà patir, emmalaltir o caure en depressió en molts casos.

Fer la feina d’auto coneixement i abraçar les ombres que tots tenim, tampoc es una tasca fàcil ni un camí de roses però si tens la garantia de que a l’altra banda seràs un altre persona.

Tot aquest mon nou que intenta emergir del teu interior cap a fora, necessita espai i que sigui reconegut, vist i estimat.

Aquesta feina incomoda ens fa créixer i deixar anar patrons mentals i de conducta que ja no en serveixen

Patir per patir, tria el camí que et farà créixer i convertir-te en la teva millor versió