Els viatgers de la Gran Anaconda Catalunya Ràdio

Fa més de 400 anys, les dones de la província xinesa de Hunan es van inventar una llengua secreta per superar la ignorància a què les sotmetien els homes. La societat patriarcal els barrava el pas a les escoles i els impedia l'accés a l'educació. El nushu, literalment "escriptura de les dones", era inintel·ligible per als homes. A través d'aquest llenguatge les dones podien denunciar les injustícies derivades del patriarcat imperant i també compartir els abusos que patien. Amb el temps va esdevenir, doncs, una font d'alliberament i d'agermanament femení. El nushu, amb David Valls, lingüista. I també una nova proposta de ruta literària viatgera d'Enric Soler, escriptor i editor, i una etapa més del viatge pel Perú de Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges, amb aturada a Trujillo.

Mswati III viu com un rei. Se li atribueix una col·lecció de limusines --en té entre seixanta i un centenar-- i la compra d'uns quants jets per a ús privat. Un rei absolutista, el darrer de tot Àfrica, establert a Eswatini, l'antiga Swazilàndia sud-africana. L'any 2018, Mswati III va canviar el nom del país a l'actual amb l'argument d'evitar confusions amb Switzerland, malgrat que a Swazilàndia no hi ha vaques ni formatges. Eswatini és, amb Lesotho i el Marroc, una de les tres últimes monarquies que resisteixen al continent africà. En parlem amb Sergi Ramis, periodista, escriptor i viatger. Kris Ubach ens portarà fins a Trujillo, al Perú, i la biòloga Eloisa Matheu, fins a Oman, al golf Pèrsic. Tot, a "Els viatgers de la Gran Anaconda".

La gran stupa de Borobudur s'alça com una muntanya de pedra enmig d'un paisatge de volcans, a l'illa indonèsia de Java. Està considerada el monument budista més gran del món. Agustí Pàniker la situa al nivell de les grans construccions religioses de la humanitat, com els temples d'Angkor, a Cambodja, o el palau de Potala, al Tibet. D'acord amb el budisme mahayana, Borobudur representa el cosmos. És doncs un mandala arquitectònic, un santuari, un lloc de pelegrinatge. Ascendir per les nou plataformes fins al cim equival a un viatge interior cap al despertar. Borubudur, amb Agustí Pàniker, editor i escriptor especialista en història i antropologia de les religions. També la Huasteca Potosina, a Mèxic, amb Jordi Canal Soler, periodista de viatges, i Lima, al Perú, amb Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges.

Bagdad t'omple la boca pel sol fet de pronunciar el seu nom. Efectivament, tan sols dir "me'n vaig cap a Bagdad" il·lumina Irene Cordón, malgrat l'allargada ombra de dècades de guerra. Però en la ment de l'arqueòloga el conflicte armat es difumina per deixar pas a la ciutat de conte i, sobretot, a la capital del país que avui dia ocupa la llegendària "terra entre dos rius", Mesopotàmia. Superades les bombes, Bagdad torna a obrir-se, els seus carrers i places recuperen la vida d'abans. També els mercats, com el dels llibres de vell d'Al-Mutanabbi que fa bo el refrany: "s'escriu al Caire, s'edita a Beirut i es llegeix a Bagdad". Viatge a Bagdad, camí de la terra entre dos dius, amb Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga de la Universitat Autònoma de Barcelona. I també la cultura dels Lima, al Perú, amb Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges, i el letó, amb David Valls, lingüista.

Els ianomamis de l'Amazònia es miren amb reticència, amb desconfiança, el camí més llarg. Quan s'ha de comunicar la mort d'algú del chabono, el poblat, es dirà que la persona en qüestió s'ha desmaiat, se n'ha anat, que plora, o que s'ha escalfat i està furiosa. Si qui mor és una dona, diran: "Ha caigut una fulla"; si és un home: "Ha caigut una fletxa". Però mai s'aludirà directament a la mort. Fins i tot serà tabú pronunciar el nom de la persona traspassada per evitar ser víctima de la ira dels parents o del mateix difunt, que podria reaparèixer amb conseqüències nefastes. "El camí més llarg dels ianomamis amazònics", amb Adolf Beltran, periodista. I també els barris de Barranco i Miraflores, a Lima, el Perú, amb Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges; i el romànic de Collserola, amb Joan Portell, excursionista, escriptor i pedagog.

La mort sempre va ocupar un lloc destacat en l'ètica dels samurais, tal com recull el "bushido" (el camí del guerrer), el codi de conducta pel qual es regien. Per si hi hagués algun dubte, el "Hagakure", el llibre dels samurais, rebla el clau: el camí d'aquests guerrers del Japó medieval era morir. El samurai dedicava la vida a preparar-se per a aquest moment. De fet, havia d'estar a punt per morir en qualsevol moment i no hi havia forma més digna de fer-ho que en combat. Alguns samurais eren monjos i poetes alhora, perquè el seu codi ètic incloïa temperar la violència amb saviesa, paciència i serenitat. De tot plegat se'n desprèn el missatge: viu la vida i el present intensament. "Mushin, zen i saviesa samurai per a la vida quotidiana", amb Alexis Racionero, escriptor, doctor en Història de l'Art, llicenciat en Geografia i Història. Especialista en filosofia oriental, contracultura i el viatge de l'heroi. I també "Lima, Perú", amb Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges.