SOM pòdcast Museu d'Història de Catalunya

En una època on l'accés a la informació era limitat, els cromos es van convertir en autèntics tresors. Sense llibres, ni biblioteques a l’abast de tothom, hi va haver un moment en què les cromolitografies es van convertir en una finestra al món: eren símbols de la nostra set de coneixement: des dels seus inicis com a simples targetes publicitàries, fins a convertir-se en objectes cobejats per nens, però sobretot, per adults. De fet, encara avui és habitual trobar-se col·leccionistes de totes les edats fent intercanvi al Mercat de Sant Antoni de Barcelona un diumenge al matí.

La història dels cromos ha recorregut un llarg camí en el qual s’hi ha reflectit l’evolució de les tendències socials, culturals i artístiques de cada època. Una febre que també va contagiar-se a Catalunya, amb una etapa d’or que es concentra entre l'últim terç del segle XIX i els anys trenta, just abans de la Guerra Civil. 

Avui, a SOM Podcast, ens endinsem en la història de la cromolitografia a Catalunya. En parlem amb Josep-Manuel Rafí, autor del llibre ‘La febre dels cromos’, de l’editorial Comanegra.

És el 10 de gener de 1918, un hivern especialment fred. El preu del carbó, així com altres aliments bàsics de primera necessitat, ha pujat de manera considerable. 

Europa viu el final de la Gran Guerra i Catalunya, tot i ser un territori aliè al conflicte, ha comerciat amb ambdós bàndols i se n’ha beneficiat econòmicament. Però aquest enriquiment no ha estat general: la majoria de la població pateix les conseqüències de l’especulació i la inflació. Preus de productes bàsics, com l’oli o la farina, han pujat de manera desorbitada. S’estima que la vida es va encarir entre un 23 i un 29% des de 1911. 

En aquest context, l’Amàlia Alegre, mestressa de casa, agafa un paper i escriu: "Ciudadanas de atarazanas, manifestaros pacíficamente". Les emplaça a marxar fins a Govern Civil i exigir una baixada del preu de les subsistències. El paper el penja al carrer de l’Om, l’actual barri del Raval.
Aquest gest mobilitza, segons els mitjans de l’època, més de 400 dones el primer dia. Les dones surten al carrer a defensar el seu dret i deure de protegir les seves famílies i la seva comunitat. És l’inici d’una revolta exclusivament femenina que durarà dues setmanes.

Avui, a SOM Podcast, en parlem amb les seves besnetes, Imma Guillamón i Carmen Jiménez Guillamón, autores del llibre “Amàlia Alegre i la revolta de les dones”.

L’arqueozoologia és una disciplina que estudia les restes de fauna en contextos arqueològics. És una especialitat força desconeguda, tot i que aporta informació de gran valor. Gràcies a aquesta disciplina, podem saber més sobre els costums alimentaris d’una època; sobre els canvis socio-econòmics d’un període o sobre els models d’explotació ramadera, per posar alguns exemples.

Avui volem fer servir l’arqueozoologia per aproximar-nos als models econòmics de l’època romana i anteriors. Ho farem de la mà de Sílvia Valenzuela Lamas. Ella és arqueòloga, especialista en arqueozoologia i científica titular al CSIC, a la institució Milà i Fontanals d’investigació en Humanitats. Amb ella coneixerem també algunes claus d’una especialitat tan desconeguda com apassionant.

La Guerra Civil espanyola va deixar un rastre de centenars de milers de morts, però també de desapareguts: homes i dones que van morir al front o que van ser represaliats. Moltes d’aquestes persones van acabar a una fossa comuna. Tot i que han passat ja 85 anys des de la fi del conflicte, el cert és que queden moltes incògnites per resoldre.
En la qüestió de les fosses comunes, a més, s’ha produït una situació que ha dificultat la tasca dels especialistes, i és que en molts casos ha faltat metodologia científica en l’obertura d’aquestes fosses. Tant és així, que les exhumacions rigoroses són relativament recents.
Un cas paradigmàtic és el del maqui Ramon Vila, àlies Caracremada, que va ser exhumat l’any 1999. Va ser la primera exhumació realitzada amb metodologia científica a Catalunya. El seu cos es va extreure amb metodologies arqueològiques i es va fer un estudi paleoantropològic de les seves restes. No es van fer noves exhumacions d’aquest tipus fins l’any 2004.
Avui al SOM Pòdcast volem abordar aquesta qüestió amb dos autèntics especialistes. D’una banda, Queralt Solé, professora d’Història Contemporània a la UB i investigadora en aquest camp específic. De l’altra, Jordi Ramos, arqueòleg de l’empresa Àtics amb una dilatada experiència en exhumacions. Amb ells dos repassarem la història de les fosses comunes i l’estat actual de la qüestió.

Barcelona va ser, durant una època no gaire llunyana en el temps, un important focus de la indústria tèxtil. Les indianes feien furor i les fàbriques que elaboraven aquest material treballaven a tota màquina. I en aquest context, el treball infantil estava a l’ordre del dia. Tant és així que en algunes factories el 70% dels empleats eren menors de 15 anys. Aquest va ser, per exemple, el cas de la famosa fàbrica d’Erasme de Gònima.
Ens traslladem a les acaballes del segle XVIII i principis del XIX, en la qual prop del 15% de nens i nenes de 7 a 15 anys treballaven a una fàbrica d’indianes.
Avui volem conèixer aquesta realitat amb més profunditat i per fer-ho conversem amb Martín Iturralde, doctor en Història Contemporània i especialista en treball infantil.
Amb ell coneixerem com eren les llargues jornades laborals; com era percebut aquest tipus de feina infantil a la societat i quines expectatives de futur tenien aquests nens i nenes.

Durant els darrers mesos de la Guerra Civil, milers de dones es van veure obligades a fugir de Catalunya soles o amb les seves famílies. Amb els homes al front, empresonats o morts, la càrrega de responsabilitat d’aquestes dones va ser encara més feixuga. La immensa majoria va quedar en una situació de sobtada precarietat i de pura lluita per la supervivència, amb dos grans enemics a la vista: el règim franquista per una banda i l’amenaça nazi per una altra. Per això entre elles van teixir un fil de solidaritat i col·laboració mútua.
El Museu de l’Exili de la Jonquera va acollir una exposició sobre aquestes dones que portava per títol ‘Exiliades: els fils vermells entrellaçats’. Aquesta exposició recollia una selecció de 100 casos, tot i que, com dèiem, en van ser molts més. Avui a SOM Pòdcast hem volgut parlar amb la seva comissària, la investigadora Teresa Fèrriz. Amb ella farem un recorregut per la terrible experiència vital que van patir aquestes dones, de qui es diu que eren “les oblidades dels oblidats”. Repassarem també alguns dels noms més destacats, com Natividad Yarza, Maria Àngels Vayreda, Aurèlia Pijoan i d’altres. I sabrem com les va afectar no només la seva condició d’afectades pel franquisme sinó, sobretot, la seva condició de dones.