Antoni Gelonch, Horitzons 2050 L’OEST

El lleidatà Antoni Gelonch, advocat, escriptor, mecenes i divulgador artístic, ens obre les portes de casa seva amb una sola finalitat, fer-la petar.

Em rep amb sabatilles i em demana si vull prendre alguna cosa. -Un got d'aigua, si us plau-, li agraeixo.

Xarrem amigablement i sense pressa, ell assegut a la butaca, jo al sofà. Tot i que viu en un carrer estret de la ciutat, la sala s'omple de la llum blanca d'un matí d'hivern fred i estrany sense boira.

Li pregunto sobre la seva trajectòria professional i personal, sobre la fundació que ara presideix, Horitzons 2050, sobre com veu el futur de la seva Lleida natal.

En Gelonch té la mirada zenital de qui ha tornat a casa després de voltar per mig món. La vista d'ocell que va més enllà de "la Panadella".

L'objectiu de la Fundació -Horitzons 2050 és clar: fomentar el debat i les accions per impulsar la cultura, l'economia, els drets socials, el patrimoni… Amb el principi que les coses s'han de fer ben fetes i no amb una sabata i una espardenya.

Gelonch apel·la a què tot plegat ha de fer augmentar l'autoestima dels lleidatans.

I aquí, fem un punt i seguit: Des de L'Oest argumentem que els lleidatans i lleidatanes de les ciutats i dels pobles no tenim cap problema d'autoestima, que és un discurs fora del temps, la parada i fonda a la Panadella fa vint anys que no existeix, el que sí que necessitem és vendre'ns millor. El món urbà i el rural són vasos comunicants, un ecosistema que es necessita mútuament i que l'un sense l'altre són inviables.

En un any la Fundació ha celebrat el primer Premi de Gravat 2023, el pòdcast del programa Iltrida, el seminari "Mobilitzem-nos, món rural" a Lleida i Torrebesses, la primera i exitosa edició del Sant Miquel de les Lletres (i augurem que serà un precedent i que s'exportarà a tot Catalunya), la recuperació del cant de la Sibil·la aquest Nadal i un llarg etcètera d'accions en només dotze mesos.

Però, és que no acaba aquí, l'Antoni Gelonch ha publicat una vintena de llibres en els darrers cinc anys.

Li preguntem si és workalholic, diu que no, que ho va ser, però que ara està jubilat... Doncs no em puc imaginar la càrrega de feina abans de jubilar-se.

En fi, que les mames i els papes no ens adonem de com creixen els fils i un dia ve la tieta que fa dos anys que no ens visitava i ens diu: però que grans que estan els nens!

Penso que d'alguna manera, això és el que ha fet l'Antoni, mirar el territori des de la distància que permet veure l'evolució a batzegades i no amb la crescuda mil·limètrica del dia a dia. Ara, que ha tornat a casa, veu que Lleida ha crescut un pam, però també amb perspectiva que dona veure les coses des d'un plànol elevat s'ha adonat en què li fan falta bràquets o potser que li cal millorar la higiene postural...

M'he sentit molt a gust escoltant un senyor savi. M'acomiado amb l'entrevista enregistrada i em diu: -Ep! Que no t'has begut l'aigua.

Me la bec d'un glop.

M'acompanya fins a la porta, al carrer fa fred i sol. Quin hivern més insòlit.

Mentre camino cap al cotxe penso en la conversa tan agradable que hem mantingut, en què poc que sé dels gravats i en com es nota que soc la filla gran de quatre canalles i com en soc d'obedient. Perquè tot i que no tenia set, m'he begut l'aigua com si fes un Sant Hilari.