L’OEST L'OEST

Baldufejar al llarg de la vida. D'això es tracta, d'anar giravoltant, a poder ser en forma d'espiral per poder créixer en cada cabriola.

L'aubesana Cèlia Clua és una acròbata de les cabussetes. Ja fa temps que no es mareja i això que, de voltes i giratombs, no n'ha parat de fer.

Va estudiar infermeria per vocació i la carrera es va quedar aparcada perquè es va casar i va tenir una criatura, però, en divorciar-se, i quan la criatura es va fer mossa, va estudiar un màster de medicina tropical a Barcelona amb la il·lusió d'anar-se'n a l'Àfrica, però, canvi de rumb, aquest màster la duu a Guatemala.

La Cèlia, que en aquell moment té una bugaderia a Lleida, deixa el negoci durant uns mesos a càrrec de la sòcia, es ven el cotxe i amb el recull se'n va com a voluntària a una ONG que formava llevadores a Guatemala. A l'arribada a Huehuetenango de seguida s'adona que no pot ensenyar massa cosa a les llevadores si no és a base de dibuixos perquè no saben ni llegir ni escriure.

Les nenes del poble tampoc no sabien de lletra, no van a l'escola. Si les famílies es poden permetre pagar el cost dels estudis prioritzen els fills nois.

L'albesana descobreix que Huehuetenango és una de les regions amb més analfabetisme del país i en un gir inesperat del seu camí, la Cèlia esdevé la força motriu d'Ixmucané www.ixmucane.org, una ONG que finança un centre educatiu per a noies i beca altres per continuar els seus estudis.

Primer lloga una petita casa on acull noies dels pobles veïns perquè puguin estudiar. La casa es va transformar en un internat i, amb uns diners heretats, adquireixen un edifici que van reformant. Ixmucané, a més de proporcionar allotjament, ofereix classes de reforç i tallers de sexualitat, planificació familiar i autoestima.

L'objectiu inicial era que aprenguessin a llegir i escriure, però per a la Cèlia no va ser suficient.

Avui, les noies, algunes ja dones joves, s'han convertit en professionals, com ara mestres o infermeres, per reforçar les seves comunitats.

Amb més de 600 noies graduades, la Cèlia destaca amb orgull els èxits individuals, com el cas d'una noia que, després de graduar-se, té la seva pròpia casa i terrenys. Finançada amb un pressupost anual de 80.000 euros, la sostenibilitat d'Ixmucané prové d'ingressos generats pel mateix internat, les habilitats culinàries de Cèlia i contribucions d'ajuntaments, socis i activitats solidàries com el tradicional sopar i ara vermut solidari d'Albesa que fa cada any pels volts de Nadal.

Amb una actitud de vida allunyada de l'anhel econòmic, proclama que la seva felicitat és el seu benefici. Amb un to divertit i una dedicació apassionada, Cèlia Clua i Ixmucané demostra que salvar el món pot ser una aventura alegre.

Amb els diners que van recaptar del primer sopar solidari a Albesa, que va consistir a cuinar llonganisses i botifarres que van fer amb el mandongo d'un porc que li van regalar Piensos del Segre, va poder comprar una rentadora.

Han passat més de vint anys d'aquell primer viatge a Guatemala i d'aquell primer sopar solidari amb el mangongo...

Ara ja està jubilada i continua giravoltant, amunt i avall, entre Guatemala i Albesa.

El lleidatà Antoni Gelonch, advocat, escriptor, mecenes i divulgador artístic, ens obre les portes de casa seva amb una sola finalitat, fer-la petar.

Em rep amb sabatilles i em demana si vull prendre alguna cosa. -Un got d'aigua, si us plau-, li agraeixo.

Xarrem amigablement i sense pressa, ell assegut a la butaca, jo al sofà. Tot i que viu en un carrer estret de la ciutat, la sala s'omple de la llum blanca d'un matí d'hivern fred i estrany sense boira.

Li pregunto sobre la seva trajectòria professional i personal, sobre la fundació que ara presideix, Horitzons 2050, sobre com veu el futur de la seva Lleida natal.

En Gelonch té la mirada zenital de qui ha tornat a casa després de voltar per mig món. La vista d'ocell que va més enllà de "la Panadella".

L'objectiu de la Fundació -Horitzons 2050 és clar: fomentar el debat i les accions per impulsar la cultura, l'economia, els drets socials, el patrimoni… Amb el principi que les coses s'han de fer ben fetes i no amb una sabata i una espardenya.

Gelonch apel·la a què tot plegat ha de fer augmentar l'autoestima dels lleidatans.

I aquí, fem un punt i seguit: Des de L'Oest argumentem que els lleidatans i lleidatanes de les ciutats i dels pobles no tenim cap problema d'autoestima, que és un discurs fora del temps, la parada i fonda a la Panadella fa vint anys que no existeix, el que sí que necessitem és vendre'ns millor. El món urbà i el rural són vasos comunicants, un ecosistema que es necessita mútuament i que l'un sense l'altre són inviables.

En un any la Fundació ha celebrat el primer Premi de Gravat 2023, el pòdcast del programa Iltrida, el seminari "Mobilitzem-nos, món rural" a Lleida i Torrebesses, la primera i exitosa edició del Sant Miquel de les Lletres (i augurem que serà un precedent i que s'exportarà a tot Catalunya), la recuperació del cant de la Sibil·la aquest Nadal i un llarg etcètera d'accions en només dotze mesos.

Però, és que no acaba aquí, l'Antoni Gelonch ha publicat una vintena de llibres en els darrers cinc anys.

Li preguntem si és workalholic, diu que no, que ho va ser, però que ara està jubilat... Doncs no em puc imaginar la càrrega de feina abans de jubilar-se.

En fi, que les mames i els papes no ens adonem de com creixen els fils i un dia ve la tieta que fa dos anys que no ens visitava i ens diu: però que grans que estan els nens!

Penso que d'alguna manera, això és el que ha fet l'Antoni, mirar el territori des de la distància que permet veure l'evolució a batzegades i no amb la crescuda mil·limètrica del dia a dia. Ara, que ha tornat a casa, veu que Lleida ha crescut un pam, però també amb perspectiva que dona veure les coses des d'un plànol elevat s'ha adonat en què li fan falta bràquets o potser que li cal millorar la higiene postural...

M'he sentit molt a gust escoltant un senyor savi. M'acomiado amb l'entrevista enregistrada i em diu: -Ep! Que no t'has begut l'aigua.

Me la bec d'un glop.

M'acompanya fins a la porta, al carrer fa fred i sol. Quin hivern més insòlit.

Mentre camino cap al cotxe penso en la conversa tan agradable que hem mantingut, en què poc que sé dels gravats i en com es nota que soc la filla gran de quatre canalles i com en soc d'obedient. Perquè tot i que no tenia set, m'he begut l'aigua com si fes un Sant Hilari.

El lleidatà Víctor Guallar, investigador i professor de l'ICREA al Barcelona Súper Computing Centre (BSC) Barcelona ha col.laborat en la investigació per dissenyar una proteïna artificial capaç de filtrar i degradar els plàstics.

L'agricultura biodinàmica a la vinya i al celler és com el "jazz" de la viticultura. És un ball màgic entre la natura i l'ésser humà, on el conreu es converteix en una dansa harmoniosa amb el sòl, les estrelles i fins i tot la lluna.

Imagina un celler que és més que un lloc on es produeix vi, és un santuari biodinàmic. Aquí, els viticultors són com els directors d'orquestra, seguint els ritmes de la natura. Fan servir preparats misteriosos que semblen la poció d'un conte de fades i consideren fins i tot les fases de la lluna com a indicadors per a les seves pràctiques agrícoles.

Aquesta aventura enològica no només implica cultivar raïms de manera ecològica, sinó també fer la fermentació del vi sense trucs químics i amb una mica d'encant natural. En lloc de processos de producció robotitzats, es converteix en un festival on cada ampolla té la seva pròpia història encantada.

Els confinaments i la vida petita que ens ha tocat viure amb aquesta pandèmia han fet que la vida al món rural, la de poble, sigui l’opció que ofereix més qualitat. Viure en un entorn natural, amb més temps per dedicar a allò que ens agrada més que no pas als desplaçaments i amb la possibilitat de teletreballar... Algunes famílies s’han arriscat a fer el canvi però no n’hi ha prou. La realitat és que a Catalunya hi ha centenars de municipis en perill de despoblament. Segons un estudi de la Universitat de Lleida, uns 200 municipis a la demarcació estan en risc de patir-lo (un 21% del total de pobles de Catalunya); a més, el 53% dels municipis lleidatans són micropobles amb menys de 500 habitants.
Llardecans, al Segrià i ja a tocar de les Garrigues, és un dels municipis que pateix de forma sistemàtica i continuada el problema del despoblament.
Fa poc més de 100 anys a Llardecans hi vivien prop de 1.500 persones. Al 2021, 429. Des del municipi (i no només des del consistori), han pres la ferma determinació de redreçar aquesta estadística que només fa que baixar.

Hom podria pensar que un espectacle cultural és igual, es faci on es faci. Aquesta afirmació perd tot el sentit quan parlem de Dansàneu. No parlem tan sols de dansa, música o patrimoni en un paratge únic com són les Valls d’Àneu, parlem de molt més: parlem d’història, d’aquests indrets i de les persones que l’habiten; parlem de les emocions que generen, del dret que té tothom, visqui on visqui, a accedir a la cultura. Tot això i molt més és Dansàneu. Un festival on cada proposta és un petit tresor, programat per a que es converteixi en un espetacle únic. Això és Dansàneu.

D’això i molt més n’hem parlat amb la Rut Martínez, directora del Dansàneu, i Ferran Rella, president del Consell de Cultura de les Valls d’Àneu, en aquesta entrevista.