Piath Fonemes

Piath

Piath is us... Xiuxiuejos amb corba de Fonemes sorgits de pentagrames i de cordes vocals. Rapsodes i Músics. www.piath.cat

  1. Piath i Gòl·lum

    Jun 1

    Piath i Gòl·lum

    Aquest poema és una peça d’autohumor afectuós. Piath s’hi converteix en una mena d’antiheroi: una barreja entre savi, ermità, despistat i criatura mitològica. I precisament perquè riu de si mateix, el poema transmet una humanitat molt tendra. La referència a Gòl·lum és evident, però està capgirada. Gòl·lum viu atrapat per l’obsessió del seu tresor; Piath, en canvi, viu en una cova gairebé còmica, equipada amb wifi, pedres-sofà i un bolet que fa de llum ambiental. La cova deixa de ser un lloc de degradació i es converteix en un espai de retir creatiu, un refugi entre la realitat i la imaginació. Quan el poema diu que parlava sol perquè els ecos li contestaven millor que alguns humans, hi ha una broma, però també una veritat. De vegades la reflexió, la solitud o el diàleg interior semblen més honestos que certes converses superficials. És una manera humorística de reivindicar l’espai interior. El bassal que li respon és una altra imatge deliciosa. El reflex no és amenaçador ni tràgic; és sincer. El poema suggereix que l’autoconsciència pot ser divertida. No cal mirar-se amb severitat. Es pot mirar amb ironia i afecte alhora. L’“elegància cavernícola” és una de les claus de la peça. És una manera de dir: sí, hi ha una certa excentricitat, una certa desconnexió de les convencions socials, però també hi ha dignitat en això. El poema no ridiculitza Piath; el celebra precisament perquè és imperfecte. La diferència amb Gòl·lum es fa explícita quan apareix el mòbil. Mentre Gòl·lum repeteix obsessivament “el meu tresor”, Piath es pregunta on ha deixat el telèfon mentre el sosté a la mà. Aquí el poema riu de la distracció quotidiana, de la tendència humana a buscar allò que ja tenim. Quan surt de la cova i descobreix el sol com si fos la primera vegada, es converteix en una mena de nen gran. És la capacitat d’encantar-se amb coses òbvies, de mirar el món amb ulls nous. I el retrat final és magnífic: “mig gurú, mig criatura mística, mig persona que necessita dormir vuit hores seguides.” La suma ni tan sols és matemàticament possible. És una exageració còmica que diu una veritat profunda: els humans som contradictoris. Podem tenir intuïcions profundes i, alhora, necessitar una migdiada. Podem parlar de l’infinit i perdre el mòbil. Podem ser místics i ridículs al mateix temps. Per això l’última frase funciona tan bé: “En total: una llegenda.” No perquè Piath sigui perfecte o extraordinari, sinó perquè ha après a conviure amb les seves rareses sense deixar de caminar. El poema suggereix que la veritable llegenda no és qui sembla impecable, sinó qui sap riure’s de si mateix sense perdre la tendresa. És, en el fons, una celebració de la imperfecció humana convertida en mite domèstic. Piath també va tenir una cova,però no era tan fosca com la de Gòl·lum:tenia wifi, dues pedres que feien de sofà,i un bolet gegant que feia de llum ambiental.Allà dins, Piath parlava sol.No perquè estigués boig,sino perquè els ecos li contestaven millorque alguns humans.De vegades s’espantava veient-se al reflex d’un bassal:Ui, nen, quines ulleres!Tranquil, ets tu, li responia el bassal, molt sincer.I sí, admetem-ho, tenia un aire de Gòl·lum:aquest estil “home que surt poc”combinat amb una elegància cavernícolaque només uns quants poden portar amb dignitat.Però a diferència de Gòl·lum,Piath no deia “el meu tresor”.Ell deia:“On he deixat el mòbil?”i després trobava el mòbil a la mà.Un dia va sortir de la cova,va veure el sol, i va dir:Això escalfa!Com descobrint-lo per primera vegada.I la gent, veient-lo aproximar-se, pensava:“No sabem d’on surt aquest home,però sembla simpàtic i té pintad’haver lluitat amb una rentadora.”I així és com Piath va tornar al món:mig gurú, mig criatura mística,mig persona que necessita dormir vuit hores seguides.En total: una llegenda. This is a public episode. If you'd like to discuss this with other subscribers or get access to bonus episodes, visit www.piath.cat/subscribe

    1 min
  2. El batec dels estels.

    May 31

    El batec dels estels.

    Aquest vídeo micro assaig és una defensa de la figura del poeta, però no només del poeta que escriu versos. Parla del poeta com d’algú que habita la frontera entre el visible i l’invisible, entre el que és i el que encara no ha estat dit. Quan afirma: “Som poetes per dret propi” està proclamant que la capacitat poètica no és patrimoni d’una elit. És una facultat humana. Tots portem dins la possibilitat de donar forma al misteri, de posar paraules a allò que encara no té nom. Els poetes apareixen com a “custodis dels somnis i les realitats que entreteixeixen el temps”. Aquesta és una imatge molt rica. No custodien només fantasies ni només fets. Custodien el pont entre memòria i possibilitat, entre passat i futur. Les seves veus canten tant el que ha estat com el que està naixent. Per això el text diu: “no hi ha cap raó per témer-nos”. La poesia sovint incomoda perquè revela. Però aquí es defensa que el poeta no és una amenaça. Forma part del flux natural de l’existència. És algú que escolta amb atenció allò que els altres passen per alt. Els “secrets” que xiuxiuegen els cors guiats per les estrelles simbolitzen intuïcions profundes. No són veritats imposades, sinó descobertes. I aquestes veritats són presentades amb una gran delicadesa: “amb la delicadesa dels pinzells sobre el llenç”. La veritat poètica no colpeja; revela. Tanmateix, el poema reconeix que aquestes revelacions poden remoure l’ànima. Les veritats autèntiques no sempre són còmodes. Però són necessàries perquè desperten allò que dorm dins nostre i, al mateix temps, calmen les tempestes interiors. És una paradoxa: primer sacsegen, després harmonitzen. La segona meitat del text gira cap a una idea molt present en l’obra de Piath: l’infinit interior. “un univers sense fi que habita en el nostre ser”. La recerca poètica no és una fugida del món, sinó un viatge cap a dins. Els versos es converteixen en eines d’exploració. A través d’ells, l’ésser humà descobreix que porta dins una profunditat molt més gran del que imaginava. El final és gairebé una declaració espiritual: “en el nostre interior, l’infinit brilla eternament”. La poesia no és només literatura. És una manera de recordar que sota les identitats, les pors i les circumstàncies hi ha una dimensió més profunda de nosaltres mateixos. En essència, aquest micro assaig diu que el poeta és qui s’atreveix a escoltar els batecs ocults de la realitat i a traduir-los en paraules. I que, en fer-ho, no només descobreix el món: descobreix l’infinit que habita dins seu i dins dels altres. This is a public episode. If you'd like to discuss this with other subscribers or get access to bonus episodes, visit www.piath.cat/subscribe

    1 min
  3. El vel que sap

    May 28

    El vel que sap

    Aquest poema parla d’una veritat molt delicada: no totes les mentides neixen de la maldat. Algunes neixen de la por, de la fragilitat, de la necessitat de protegir una part de nosaltres que encara no sap sostenir-se nua. Quan diu: “Piath es creu les mentides sabent que hi són” no està parlant d’ingenuïtat. És molt més profund. Vol dir que reconeix que els éssers humans, sovint, necessitem relats provisionals per suportar el dolor. No confon aquestes mentides amb la veritat definitiva, però tampoc les arrenca amb crueltat. Les escolta “com qui escolta una febre”. Això és preciós. La febre no és la malaltia mateixa; és un símptoma, un intent del cos de reaccionar. Les mentides també poden ser això: una manera imperfecta de protegir alguna cosa ferida. El poema suggereix que moltes falsedats són disfresses temporals: * crosses emocionals * ombres davant una llum massa intensa * paraules tortes per expressar pors antigues No justifica l’engany, però el comprèn humanament. Entén que el cor no arriba a la veritat de cop. Abans passa pels seus “teatres”: mecanismes de defensa, personatges, narratives que ajuden a sobreviure. I aquí apareix una gran tendresa: “ningú desperta de cop sense trencar-se una mica.” Per això Piath no arrenca el vel amb violència. No força la revelació. Espera que la mentida caigui sola, quan ja no sigui necessària. Això és molt important: la veritat no s’imposa destruint la fragilitat. S’acull fins que pot sostenir-se. El final és el cor del poema: Darrere la mentida no hi troba només culpa o error. Hi troba un infant espantat, algú que encara no sabia dir el seu nom, algú que fingia no tenir por perquè encara no podia mirar-se del tot. En essència, el poema diu: moltes mentides no són un intent de manipular el món,sinó un intent desesperat de protegir una ferida. I la veritat més profunda no arriba humiliant aquesta ferida,sinó acompanyant-la fins que ja no necessita amagar-se. Piath es creu les mentides sabent que hi són. No les confon amb la veritat nua, ni les pren per una casa definitiva. Les escolta com qui escolta una febre, com qui sap que fins i tot l’engany té una música secreta quan neix d’una ferida. Hi ha mentides que no volen destruir-nos, sinó protegir allò que encara no sap viure sense disfressa. Hi ha falsedats que són crosses, ombres posades davant una llum massa forta, paraules tortes per dir una por antiga. Piath ho sap. Sap que el cor, abans d’arribar a la veritat, sovint necessita travessar els seus teatres. Sap que ningú desperta de cop sense trencar-se una mica. Per això no arrenca el vel amb violència. El deixa caure quan ja no cal. I aleshores, darrere la mentida, no hi troba només culpa, ni només feblesa, ni només error. Hi troba un infant fent veure que no té por. Hi troba una veu que encara no s’atrevia a dir el seu nom. This is a public episode. If you'd like to discuss this with other subscribers or get access to bonus episodes, visit www.piath.cat/subscribe

    1 min
  4. La Guerra de la Bellesa

    May 27

    La Guerra de la Bellesa

    Aquest poema converteix l’art en una forma de resistència. Però no una resistència violenta en el sentit literal; una resistència espiritual, moral i humana. Quan diu: “L’art és la guerra quan la bellesa ja no pot callar” està afirmant que hi ha moments històrics o interiors en què crear deixa de ser només expressió estètica. La bellesa mateixa sent la necessitat de parlar perquè el silenci s’ha tornat còmplice de la mentida, de la por o de la resignació. El poema deixa clar que aquesta “guerra” no utilitza armes tradicionals. No hi ha fusells ni uniformes. L’art lluita amb altres eines: * una veu * una ferida oberta * una llum que insisteix És una lluita contra la foscor simbòlica: les mentides normalitzades, els silencis imposats, les pors invisibles que governen sense mostrar-se. Hi ha una idea molt poderosa: “L’art no mata cossos. Però sap travessar les mentides…” L’art no destrueix físicament, però sí que pot desfer estructures interiors. Pot qüestionar el que semblava normal. Pot obrir consciència. Per això cada forma artística es converteix en acte de resistència: * el poema → esquerda * el quadre → foguera * la cançó → pedra contra el vidre de la resignació La resignació és el gran enemic aquí. L’art apareix com una força que impedeix que el món accepti la deshumanització com a destí inevitable. Quan diu: “crear ja no és decorar el món, sinó impedir que el món es vengui l’ànima sencera” el poema diferencia entre art superficial i art necessari. Hi ha moments en què crear no és ornament, sinó defensa de la dignitat humana. Però el text també posa un límit molt important: “L’art és guerra quan defensa la vida sense convertir-se en odi.” Aquí hi ha tota l’ètica del poema. L’art pot ferir la falsedat, però no humiliar la persona. Pot confrontar, però sense deshumanitzar. La seva força no neix de destruir l’altre, sinó de mantenir viva la veritat. El final és bellíssim: “la ferida canta.” La ferida ja no és només dolor; es converteix en veu. I la veritat, encara que surti “trencada”, surt viva. Això vol dir que la fragilitat no anul·la la veritat. Potser fins i tot la fa més humana. En essència, el poema diu: quan el món s’acostuma a la foscor,l’art es converteix en una manera de defensar la llum. No per dominar.No per destruir.Sinó per recordar que encara hi ha bellesa, consciència i vida capaces de resistir. L’art és la guerra quan la bellesa ja no pot callar. No porta fusell, ni bandera bruta, ni uniforme cosit amb obediència. Porta una veu, una ferida oberta, una llum que insisteix dins la cambra fosca. L’art no mata cossos. Però sap travessar les mentides que s’han vestit de llei, els silencis que s’han fet costum, les pors que governen sense nom. Cada poema és una esquerda. Cada quadre, una foguera. Cada cançó, una pedra llançada contra el vidre de la resignació. Perquè hi ha moments en què crear ja no és decorar el món, sinó impedir que el món es vengui l’ànima sencera. L’art és guerra quan defensa la vida sense convertir-se en odi. Quan fereix la falsedat, però no humilia l’home. Quan obre pas entre les runes i diu: encara hi ha veritat, encara hi ha bellesa, encara hi ha algú disposat a mirar. I aleshores, la ferida canta. I la veritat, sortint trencada, surt també viva. This is a public episode. If you'd like to discuss this with other subscribers or get access to bonus episodes, visit www.piath.cat/subscribe

    1 min
  5. La grandesa que no es veu

    May 26

    La grandesa que no es veu

    Aquest poema és una defensa radical de la dignitat humana més enllà de l’èxit visible. Comença amb una afirmació que trenca la lògica habitual del món: “Un home pot tenir una vida absolutament fracassada i ser, alhora, un gran home.” Això separa dues coses que sovint confonem: el resultat exterior i el valor interior. El poema diu que una vida pot semblar derrotada segons els criteris socials —feina, estabilitat, reconeixement, relacions— i, tanmateix, conservar una grandesa profunda. Després enumera pèrdues molt concretes: casa, feina, amistats, oportunitats, paraules dites massa tard, silencis davant l’amor o la por. És una vida marcada per errors, absències i fracassos humans. No idealitza res. Però el poema no busca un heroi perfecte. Busca una altra cosa: persones que, fins i tot caient, “no embruten el fons”. Aquesta imatge és preciosa. Vol dir que poden haver perdut, però no s’han corromput. No han sabut vèncer, però tampoc trair. Aquí hi ha el centre moral del poema: hi ha derrotes externes que no destrueixen la llum interior. El món mesura medalles fredes: diners, noms, victòries visibles. Però la vida, “quan ningú mira”, compta altres coses: * la mà que encara s’obre * la paraula que no humilia * el perdó discret * la dignitat que es manté fins i tot tremolant És una redefinició absoluta de la grandesa. No com a poder, sinó com a capacitat de no perdre humanitat dins la caiguda. El final és profundíssim: “no haver arribat enlloc, però no haver deixat de ser camí.” Això vol dir que una persona pot no haver “arribat” segons els estàndards socials, però continuar essent font de sentit, de llum, d’aprenentatge, de veritat. El camí no és una meta; és una manera d’existir. En essència, el poema diu: pots fracassar en tot allò que el món admirai continuar sent immens per dins. Perquè la grandesa més fonda no és guanyar sempre.És no perdre l’ànima mentre caus. Un home pot tenir una vida absolutament fracassada i ser, alhora, un gran home. Pot haver perdut la casa, la feina, els amics que prometien quedar-se, els anys que semblaven escrits amb una lletra més clara. Pot haver caminat per carrers sense retorn, haver dit tard el que calia dir abans, haver callat massa davant l’amor, davant la por, davant la seva pròpia ferida. I, tanmateix, hi ha homes que fins i tot caient no embruten el fons. Homes que no han sabut vèncer, però tampoc trair. Homes que han perdut la batalla visible, però han guardat intacte un tros de llum dins la butxaca. Perquè el món compta resultats, cases, noms, diners, victòries penjades com medalles fredes. Però la vida, quan ningú mira, compta una altra cosa: la mà que encara s’obre, la paraula que no humilia, el perdó que no presumeix, la dignitat que continua dreta encara que el cos tremoli. Un home pot fracassar en tot allò que el món celebra i, malgrat això, salvar dins seu la part més alta de l’ésser. I potser aquesta és la grandesa més fonda: no haver arribat enlloc, però no haver deixat de ser camí. This is a public episode. If you'd like to discuss this with other subscribers or get access to bonus episodes, visit www.piath.cat/subscribe

    2 min
  6. Llavor sota pes

    May 13

    Llavor sota pes

    Aquest poema és una mirada molt honesta sobre el pes d’un mateix i la possibilitat de transformar-lo. Comença amb una imatge clara: Piath “no es suporta” quan es carrega “com una pedra”. Això no és només cansament físic; és acumulació emocional. Tot el que no s’ha dit, el que s’ha perdut, el que encara s’espera… tot això es posa a sobre com un pes compacte. Quan això passa, el cos es torna muntanya —pesant, immòbil— i l’ànima es tanca. No hi ha camí. Hi ha un moment molt fi: “fins i tot el propi nom pesa massa.” Això apunta a la identitat. No és només el que t’ha passat, sinó qui creus que ets el que es torna insuportable. I apareix el judici: mirar-se com una obra inacabada, com si la ferida fos culpa, com si el cansament fos fracàs. El poema no nega aquest estat. Però introdueix un gir molt important: una pedra només pesa quan oblida que també pot ser llavor. Això ho canvia tot. El mateix pes pot tenir una altra lectura. No desapareix, però es resignifica. El problema no és només la càrrega, sinó la manera com la mires. A sota del pes, diu, hi ha una força callada. Una arrel que treballa sense soroll. Això suggereix que, fins i tot en moments de bloqueig o foscor, hi ha processos interns que continuen. No tot el que és dens és destrucció; pot ser preparació. Les “càrregues” es redefineixen com: * terra comprimida * foscor necessària * matèria fonda És a dir, condicions perquè alguna cosa creixi. No és agradable, però pot ser fèrtil. El punt clau arriba quan Piath deixa de carregar-se “com condemna” i comença a mirar-se “com origen”. Aquest canvi de mirada transforma el pes. No el treu, però li dona sentit. I el final és molt coherent: * la pedra esdevé llavor * el pes esdevé espera * el que era insuportable comença a germinar En essència, el poema diu: el que et pesa no sempre és el que et destrueix.A vegades és el que encara no has entès com a procés. Quan deixes de jutjar-te i comences a mirar-te com a terra en transformació, el mateix pes es converteix en possibilitat. No desapareix de cop.Però deixa de ser condemnai es converteix en vida que comença. Piath no es suportaquan intenta carregar-secom una pedra. Quan es posa damunt l’esquenatot el que no ha sabut dir,tot el que ha perdut,tot el que encara espera,el cos es fa muntanyai l’ànima, camí tancat. Hi ha diesque fins i tot el propi nompesa massa. Piath es mirai no sempre s’acull. A vegades es jutjacom si fos obra inacabada,com si la ferida fos culpa,com si el cansamentfos una derrota. Però una pedranomés pesaquan oblidaque també pot ser llavor. Perquè sota el peshi ha una força callada,una arrel que encara treballasense fer soroll. No tot el que costa sostenirve a enfonsar-nos. Algunes càrreguessón terra comprimida,foscor necessària,matèria fondaon alguna cosa vivacomença a preparar-se. I quan Piath deixade carregar-se com condemnai comença a mirar-secom origen, el pes canvia de nom. Ja no és pedra. És llavor.És espera.És promesa enterrada. I allò que semblava impossiblede suportarcomença, lentament,a germinar. This is a public episode. If you'd like to discuss this with other subscribers or get access to bonus episodes, visit www.piath.cat/subscribe

    1 min
  7. El lloc de la Veu

    May 11

    El lloc de la Veu

    Aquest poema juga amb una expressió que normalment associem a agressió, “anar al coll”, i la transforma en una imatge de veritat i vulnerabilitat. D’entrada desfà el tòpic: no sempre és atacar. A vegades és acostar-se al punt més sensible del cos, allà on la veu neix i tremola. El coll no és només una part física; és un llindar: el pas entre el que sents i el que dius. Quan el poema diu que el coll és “pont estret” i “porta de l’alè”, està assenyalant aquest lloc fràgil on les paraules es decideixen. Allà pugen paraules que encara no saben què seran: crit, pregària o silenci. És un espai d’indecisió, però també de veritat. Hi ha una imatge molt bonica: “Allà el batec parla amb la boca.” Vol dir que el cos, el cor, l’emoció, vol expressar-se. Però la boca ha d’aprendre que no tota força ha de mossegar. És a dir, la intensitat no sempre s’ha de convertir en agressió. Pot convertir-se en paraula viva. “Anar al coll” esdevé llavors un acte d’honestedat: tocar el límit entre sentir i atrevir-se a dir. És preguntar-se si el que dius encara respira, si és viu, sincer, o si és només una armadura, un discurs buit que fa soroll per protegir-te. El poema també reconeix el dolor de la veu: * veus ferides * veus amagades * veus que es tornen pedra És la por de parlar, de sentir, de mostrar-se. Però hi ha un moment de transformació: “quan el coll s’obre, quan l’alè passa net…” Quan això passa, la veritat no necessita cridar. No és violenta, no és defensiva. Simplement emergeix. I en sortir, deixa de ser: * nus (bloqueig) * por * ganivet (agressió) Es converteix en: * paraula viva * batec amb forma * llum que travessa El final és molt potent: la gola del món. No parla només de tu; parla de la capacitat col·lectiva de dir veritat sense ferir. En essència, el poema diu: El lloc més perillós no és el conflicte exterior,és el punt on la veritat vol sortir i encara no saps com dir-la. I “anar al coll” no és atacar,és atrevir-se a obrir aquest lloc sense convertir-lo en violència. Anar al coll no és sempre atacar. A vegades és acostar-se al lloc exacte on la veu tremola abans de dir la veritat. El coll és pas, pont estret, porta de l’alè. Hi pugen les paraules que encara no saben si seran crit, pregària o silenci. Allà el batec parla amb la boca, i la boca aprèn que no tota força ha de mossegar. Anar al coll és tocar el límit entre el que sents i el que t’atreveixes a pronunciar. És preguntar-te si allò que dius encara respira, o si només és una armadura fent soroll. Perquè hi ha veus que neixen ferides, veus que s’amaguen, veus que es tornen pedra per no plorar. Però quan el coll s’obre, quan l’alè passa net, la veritat no necessita cridar. Només surt. I en sortir, deixa de ser nus, deixa de ser por, deixa de ser ganivet. Esdevé paraula viva, batec amb forma, llum travessant la gola del món. This is a public episode. If you'd like to discuss this with other subscribers or get access to bonus episodes, visit www.piath.cat/subscribe

    1 min
  8. La Saviesa de No Tancar Massa Aviat

    May 3

    La Saviesa de No Tancar Massa Aviat

    Aquest micro assaig posa el focus en una tensió molt humana: la necessitat de donar sentit immediat a tot el que vivim. D’entrada assenyala un hàbit gairebé automàtic: davant de qualsevol experiència, volem entendre-la ràpidament. Necessitem saber per què ha passat, què vol dir, quina lliçó n’hem de treure. Això ens dona sensació de control. Però el text diu que, en fer això, sovint ens avancem al temps real de la vida. Hi ha una diferència clau entre viure i interpretar. No totes les experiències estan preparades per ser explicades en el moment que passen. Algunes necessiten ser sentides primer, travessades emocionalment, sense conclusions. Quan intentem entendre-les massa aviat, les simplifiquem. Tanquem processos que encara estaven oberts. El micro assaig contraposa dos ritmes: * el del pensament → vol tancar, definir, concloure * el de la vida → vol desplegar, expandir, madurar Quan respectes el ritme de la vida, apareix un altre tipus de comprensió. No és una idea construïda amb paraules, sinó una sensació d’ajust intern. Com si alguna cosa encaixés sense necessitat d’explicar-se del tot. Això és important: no tota comprensió és conceptual. N’hi ha una de més silenciosa, més corporal, més profunda. No et diu “això significa això”, sinó que et fa sentir que tot està al lloc correcte, encara que no puguis formular-ho. El final obre una porta molt clara: potser no cal entendre-ho tot per viure bé. Potser hi ha una forma de saviesa en deixar madurar les experiències sense forçar-ne el sentit. En essència, el text diu:no tot el que vius necessita ser explicat immediatament.Algunes coses necessiten temps per convertir-se en veritat. This is a public episode. If you'd like to discuss this with other subscribers or get access to bonus episodes, visit www.piath.cat/subscribe

    1 min
See All (81)

About

Piath is us... Xiuxiuejos amb corba de Fonemes sorgits de pentagrames i de cordes vocals. Rapsodes i Músics. www.piath.cat

Information

  • Creator
    Piath
  • Years Active
    2025 - 2026
  • Episodes
    81
  • Rating
    Clean
  • Copyright
    © Jeroni Vinyet Panadès
  • Show Website
    Piath Fonemes