Piath Fonemes

Piath
  • 0.0 (0)
  • Society & Culture
  • Daily

Piath is us... Xiuxiuejos amb corba de Fonemes sorgits de pentagrames i de cordes vocals. Rapsodes i Músics. www.piath.cat

  1. 2d ago

    Com es mira a ell mateix l’univers?

    Aquest poema és una meditació sobre l’origen de la consciència, la naturalesa de Déu i la possibilitat que l’univers, a través de nosaltres, hagi arribat a contemplar-se a si mateix. Però, més enllà de la seva dimensió cosmològica, hi ha una intuïció íntima que travessa tot el text: potser no som éssers separats que observen l’univers des de fora, sinó una part de l’univers que ha après a mirar. Piath agafa una de les preguntes més antigues de la humanitat, per què existeix alguna cosa en lloc del no-res?, i li dona la volta. Potser la pregunta no és només com ha començat l’univers, sinó què significa que, després de milers de milions d’anys, una part d’aquest univers sigui capaç de preguntar-se pel seu propi origen. Abans de tenir consciència, existir sense saber que existeixes «Abans del temps, quan el silenci encara no tenia nom, alguna cosa existia sense saber que existia.» El poema comença en un territori anterior a les paraules, al temps tal com l’experimentem i a qualsevol consciència coneguda. L’expressió «alguna cosa existia sense saber que existia» introdueix la distinció fonamental entre existir i ser conscient de l’existència. Una estrella pot existir sense preguntar-se què és una estrella. La matèria pot formar estructures extraordinàriament complexes sense que això impliqui que aquestes estructures tinguin consciència de si mateixes. Piath imagina, poèticament, un univers que ja és, però que encara no s’ha reconegut. Això dona al poema una estructura gairebé evolutiva: primer hi ha l’existència; després, la vida; finalment, la consciència capaç de contemplar l’existència. Les estrelles dormen en la foscor de la possibilitat. La matèria dibuixa els primers gestos d’una eternitat sense mirada. Tot sembla preparar-se per a alguna cosa que encara no té nom. No és una descripció científica literal de l’origen de l’univers, sinó una imatge filosòfica: l’existència pot precedir el coneixement que tenim de la nostra pròpia existència. I si no va ser Déu qui va crear l’univers, sinó l’univers qui va revelar Déu? «Potser Déu no va dir: Que existeixi l’univers. Potser va ser l’univers qui, en el seu llarg despertar, va pronunciar per primera vegada el nom invisible de Déu.» Aquí el poema capgira el relat tradicional de la creació. En moltes tradicions religioses, Déu és el principi conscient que crea el món. En aquesta peça, Piath proposa una possibilitat diferent: potser allò que anomenem Déu es revela a través del procés pel qual l’univers arriba a tenir consciència. La diferència és enorme. En el primer model, Déu existeix com a creador abans de l’univers. En el segon, la consciència de l’univers es converteix en el lloc on apareix la idea de Déu. Això no obliga a concloure que Déu sigui simplement la consciència humana, ni que el poema demostri que Déu existeix. El text deixa oberta la qüestió. El que fa és proposar una altra manera d’imaginar la relació entre divinitat, cosmos i consciència. Déu deixa de ser necessàriament un ésser separat que observa el món des de fora. Pot esdevenir el nom que donem al misteri pel qual l’univers arriba a reconèixer-se. L’univers necessita una veu capaç de preguntar «I aleshores, una galàxia va obrir els ulls, una cèl·lula va aprendre a viure, una criatura va alçar el cap i va preguntar al cel per què hi havia alguna cosa en lloc de no-res.» Aquesta seqüència és una condensació poètica de l’emergència de la vida i de la consciència. La galàxia, la cèl·lula i la criatura representen diferents escales de l’existència. El poema les connecta com si formessin part d’un mateix despertar: la matèria, progressivament organitzada, acaba donant lloc a éssers capaços de formular preguntes sobre el món. La pregunta «per què hi havia alguna cosa en lloc de no-res» és decisiva perquè no demana només com funciona l’univers. Pregunta per què existeix. És el moment en què l’univers, a través d’una criatura, deixa de ser únicament una realitat i es converteix en un problema per a si mateix. Però el cel calla. «Perquè potser el seu silenci era l’única resposta possible: l’univers encara no sabia parlar i havia necessitat milers de milions d’anys per trobar una veu capaç de formular la pregunta.» Aquest és un dels girs més bells del poema. El silenci del cel ja no és necessàriament indiferència ni absència de resposta. És el silenci d’una realitat que no parla amb el llenguatge de les nostres preguntes. L’univers no ens ofereix una explicació directa del seu sentit. Però ha produït, al llarg de la seva història, éssers que poden preguntar-se per aquest sentit. La criatura que mira el cel no està separada d’allò que contempla. Els elements que formen el seu cos pertanyen al mateix univers que intenta comprendre. Per això la pregunta humana es converteix, metafòricament, en una pregunta de l’univers sobre si mateix. La frase central: Déu com a consciència de l’univers «Déu és la consciència de l’univers que fa conscient l’univers de la seva existència.» Aquesta és la tesi central del poema i la frase que concentra la seva arquitectura filosòfica. Déu no hi apareix com un rostre als núvols, ni com una mà que mou els astres des de fora. Apareix com el principi de consciència pel qual l’univers pot arribar a reconèixer-se. La frase conté dues idees relacionades. La primera és que la consciència no és presentada com una realitat completament aliena al cosmos. Els éssers conscients formen part de l’univers i són fruit de la seva història. La segona és que, a través d’aquests éssers, l’univers pot convertir-se en objecte del seu propi coneixement. Una part de la realitat observa, estudia i es pregunta per la realitat de la qual forma part. Piath interpreta aquest fet com una possible expressió de la divinitat. Aquesta idea recorda algunes concepcions filosòfiques i espirituals que identifiquen Déu amb la totalitat de la realitat o amb una consciència universal. Tanmateix, el poema té una formulació pròpia: no es limita a dir que Déu és l’univers, sinó que posa l’accent en el moment en què l’univers arriba a ser conscient de si mateix. És important distingir aquesta intuïció de la ciència establerta. Sabem que la consciència humana permet estudiar el cosmos, però no disposem d’una demostració científica que l’univers, considerat com un tot, tingui una consciència pròpia. La identificació d’aquesta consciència amb Déu és la proposta metafísica del poema. L’ull que no pertany a ningú «Potser Déu és l’ull que no pertany a ningú i que, tanmateix, mira a través de tots nosaltres.» Aquesta imatge amplia la tesi anterior. L’ull simbolitza la capacitat de veure, però el poema li treu un propietari individual. No és exactament el meu ull ni el teu. És una mirada que es manifesta a través de nosaltres, sense quedar reduïda a cap persona concreta. Això suggereix una concepció de la consciència en què cada individu és una perspectiva particular sobre una realitat compartida. Cadascú contempla el món des d’una experiència única, però tots pertanyem al mateix cosmos. La imatge també introdueix una pregunta sobre la identitat: si som part de l’univers, fins a quin punt hi ha una separació absoluta entre qui observa i allò que és observat? El poema no resol filosòficament aquesta qüestió. La transforma en una imatge contemplativa. Potser mirar l’univers és una de les maneres en què l’univers es mira. Estimar, patir, pensar: el cosmos a través de nosaltres «Quan estimem, l’univers sent la seva tendresa. Quan patim, l’univers coneix la seva ferida. Quan pensem, les galàxies esdevenen pregunta.» Aquest fragment porta la cosmologia al terreny de l’experiència humana. L’amor, el sofriment i el pensament són experiències particulars, viscudes per persones concretes. Però el poema les situa dins d’una realitat molt més extensa: l’univers mateix. Quan estimem, no és que les galàxies experimentin literalment una emoció humana. És que l’amor existeix com un fenomen de la realitat còsmica perquè existeixen éssers capaços d’estimar. El mateix passa amb el dolor i el pensament. La grandesa de la metàfora rau a connectar d… This is a public episode. If you'd like to discuss this with other subscribers or get access to bonus episodes, visit www.piath.cat/subscribe

    Com es mira a ell mateix l’univers?

  2. Oct 15

    Grills a Plaça

    Aquest poema és una meditació sobre l’escolta, però també sobre els límits de la paraula humana. A la plaça Major de Vic, enmig d’un espai carregat d’història, identitat, converses i presència humana, Piath descobreix una veu que no necessita explicar-se, convèncer ningú ni obtenir reconeixement. Aquesta veu és la dels grills. La paradoxa central del poema és que, quan els humans deixen de parlar, el món no queda en silenci: comença a fer-se audible allò que abans no sabíem escoltar. La plaça Major no és simplement l’escenari de l’acció. És un espai simbòlic on es troben dues formes d’existència: la humana, que interpreta, discuteix i atribueix significats, i la natural, que continua existint sense demanar que ningú la interpreti. La nit despulla les façanes El poema comença amb una imatge molt suggeridora: «A la plaça Major de Vic, quan la nit despulla les façanes i els fanals encenen la memòria de les pedres, hi ha una veu que no és humana que travessa el silenci.» Durant el dia, la plaça és un espai visible, ocupat, interpretat. Les façanes són arquitectura, però també representació: allò que la ciutat mostra de si mateixa. Quan arriba la nit, les façanes queden despullades. No desapareixen físicament, però canvia la manera de percebre-les. La ciutat deixa de ser només un escenari social i recupera una dimensió més antiga, més silenciosa. Els fanals, en lloc d’il·luminar simplement les pedres, n’encenen la memòria. Aquesta personificació converteix la ciutat en un organisme que conserva petjades del temps. I és aleshores quan apareix una veu no humana. El poema no diu que la natura substitueixi la ciutat. Diu que, quan la ciutat deixa de monopolitzar l’atenció, descobrim que sempre hi havia hagut altres formes de presència. Els grills no necessiten tenir raó «Petits músics de la foscor, sense escenari ni aplaudiments, sense cap necessitat que algú els doni la raó.» Aquesta és una de les imatges centrals del poema. Els grills canten sense públic, sense reconeixement i sense necessitat de justificar el seu cant. No competeixen per l’atenció ni converteixen la seva veu en un argument. Aquí apareix un contrast amb la conducta humana descrita més endavant: els homes negocien veritats, discuteixen identitats i mesuren el valor de les paraules. Els grills, en canvi, simplement canten. El seu cant no pretén guanyar cap debat. Això no significa que el poema afirmi que la natura és moralment superior als humans. La contraposició és més subtil: el cant dels grills representa una forma d’existència que no depèn de ser validada per ningú. És una veu que no necessita convertir-se en autoritat per tenir lloc al món. I aquí hi ha una pregunta implícita per a qualsevol creador: què quedaria de la nostra veu si deixéssim de necessitar l’aplaudiment, l’aprovació o la confirmació que tenim raó? Quan la ciutat ja no sap què dir «I la ciutat, que durant el dia negocia veritats, discuteix identitats i mesura el valor de les paraules, ara no sap què dir.» La ciutat es converteix aquí en una metàfora de la societat humana. Durant el dia, les paraules organitzen la convivència, però també poden esdevenir instruments de disputa. Les persones intenten definir què és veritat, qui són, a quin grup pertanyen i quin valor tenen les seves opinions. El verb negocia és especialment interessant. Suggereix que, en la vida social, les veritats no sempre es presenten com a realitats compartides, sinó que sovint entren en processos de disputa, interpretació i legitimació. Quan arriba la nit, aquesta maquinària sembla aturar-se. La ciutat no ha trobat una resposta millor. Simplement ha deixat de produir respostes durant un instant. I és precisament en aquesta interrupció que el poema obre una possibilitat: «Potser perquè hi ha silencis que no són absència de veu, sinó el lloc exacte on la vida recupera allò que els homes li han pres.» Aquest és probablement el vers filosòfic més important de la primera meitat del poema. El silenci no és un buit que calgui omplir. És un espai que pot permetre el retorn d’alguna cosa desplaçada per l’activitat humana. Què li hem pres a la vida? El poema no ho concreta, i aquesta obertura és significativa. Podem entendre-ho com l’atenció, la capacitat d’escoltar, la relació amb la natura o la possibilitat d’existir sense haver de convertir-ho tot en discurs. La paraula recupera també importa: la vida no necessita ser inventada de nou. Potser només necessita que deixem d’interrompre-la. Els grills diuen allò que hem oblidat d’escoltar «A la plaça Major de Vic, quan la nit emmudeix els homes, els grills continuen dient allò que la ciutat ha oblidat d’escoltar.» Aquí es completa la inversió del poema. Al principi, els grills eren una veu que travessava el silenci. Ara descobrim que aquesta veu diu alguna cosa que la ciutat ha oblidat. Però el poema no ens revela quin és exactament el missatge dels grills. I això és essencial. Si Piath els fes pronunciar una sentència concreta, els convertiria en un altre discurs que caldria interpretar, discutir o acceptar. En canvi, els deixa cantar. El contingut del missatge és inseparable de la manera com existeix: sense imposició, sense argumentació i sense necessitat de ser reconegut. Potser la ciutat ha oblidat que no tot necessita una explicació. Potser ha oblidat que hi ha formes de vida que no giren al voltant de la paraula humana. O potser ha oblidat, simplement, que escoltar és diferent de preparar una resposta. El poema manté obertes aquestes possibilitats. Piath deixa de buscar la paraula que el salvi Aleshores el text fa un gir íntim: «I jo, Piath, que he buscat tantes vegades una paraula capaç de salvar-me, m’aturo.» Fins aquí, el poema havia observat la ciutat i els grills. Ara revela que tot aquest paisatge també és una experiència interior. Piath reconeix que ha buscat en la paraula una forma de salvació. La paraula com a eina per comprendre, ordenar, expressar o donar sentit al que ha viscut. Però davant del cant dels grills, aquesta recerca s’atura. No perquè la paraula hagi fracassat definitivament, sinó perquè hi ha un moment en què continuar buscant explicacions pot impedir-nos experimentar allò que ja tenim davant. I el poema ho expressa amb tres negacions: «No escric. No interpreto. No demano explicacions.» Aquesta seqüència és una suspensió deliberada de les funcions habituals del creador. Piath no escriu allò que sent. No transforma immediatament l’experiència en un significat. No exigeix al món que li reveli què vol dir. Per una vegada, renuncia a convertir el que passa en una obra. I llavors arriba una sola paraula: «Escolto.» És el centre espiritual del poema. Escoltar es converteix en una forma de presència que no necessita apropiar-se de l’experiència. Piath deixa de situar-se davant del món com algú que ha de descodificar-lo i s’hi situa com algú que pot rebre’l. Això no implica abandonar el pensament ni renunciar a escriure. Significa reconèixer que no tota experiència necessita convertir-se immediatament en una explicació per tenir valor. La saviesa que no necessita ser escoltada «Perquè potser la saviesa no consisteix a trobar una veu que s’imposi damunt de totes les altres, sinó a aprendre a reconèixer aquella que mai no ha necessitat ser escoltada per continuar existint.» Aquí el poema formula explícitament la seva proposta filosòfica. Habitualment associem la saviesa amb una veu autoritzada: algú que sap, explica, ensenya o aconsegueix que els altres l’escoltin. Però Piath desplaça el criteri. Potser la saviesa no consisteix a imposar una veu, sinó a reconèixer les que existeixen sense reclamar protagonisme. Els grills no necessiten que els humans els escoltin per continuar cantant. El seu cant no depèn del nostre reconeixement. Aquesta idea també pot llegir-se com una reflexió sobre la creació. Una obra pot tenir valor abans de ser aplaudida. Una paraula pot ser necessària encara que ningú no la citi. Una vida pot tenir sentit sense haver d’esdevenir visible per als altres. La saviesa dels grills no és una doctrina que puguem atribuir-los literalment… This is a public episode. If you'd like to discuss this with other subscribers or get access to bonus episodes, visit www.piath.cat/subscribe

    Grills a Plaça

  3. Oct 13

    Què en saben, ells?

    Hi ha persones que parlen de les ferides alienes amb la tranquil·litat de qui mai no ha hagut de cosir-se la pròpia pell. Expliquen el dolor com si fos una teoria, la tristesa com si fos una feblesa i la supervivència com si fos una obligació natural. No els falta llenguatge. Els falta abisme. Perquè és fàcil donar consells des de la riba. És fàcil exigir que algú nedi quan no has sentit mai el pes de l’aigua als pulmons. El món està ple de jutges que confonen no haver caigut amb haver après a caminar. Jo també he estat observat. Interpretat. Reduït a una versió de mi mateix que altres podien comprendre sense haver de qüestionar-se res. Han vist les meves reaccions, però no les causes; les meves esquerdes, però no els cops; les meves contradiccions, però no les forces que m’han obligat a habitar-les. I he entès una cosa: de vegades, explicar-se és una forma d’exposar-se novament a la ferida. Un torna a obrir la casa perquè algú hi entri, i descobreix que el visitant no ha vingut a comprendre les ruïnes, sinó a decidir com s’haurien d’haver construït els murs. Aleshores, el silenci deixa de ser una derrota. Es converteix en frontera. No tot allò que és veritat necessita ser confessat, ni tota mirada mereix accés al lloc on encara ens fa mal. No vull que el meu dolor em concedeixi cap superioritat. Haver patit no em fa més savi, ni més bo, ni més just. Però m’ha ensenyat que desconèixer la història d’algú hauria de fer-nos més prudents a l’hora de jutjar-lo. Què en saben, ells? No ho sé. Potser també arrosseguen abismes que jo no sabria reconèixer. Potser darrere de cada jutge hi ha algú que encara no ha trobat paraules per explicar-se. Per això no els demano que callin. Els demano que dubtin. Que abans de convertir la meva vida en una sentència, recordin que només n’han llegit unes quantes pàgines. La resta no els pertany. I jo, per primera vegada, ja no necessito lliurar-los el llibre sencer. This is a public episode. If you'd like to discuss this with other subscribers or get access to bonus episodes, visit www.piath.cat/subscribe

    Què en saben, ells?

  4. Oct 8

    Les Paraules

    Aquest poema és molt breu, però treballa una idea molt profunda: no sempre la veu que surt de nosaltres ens pertany completament. Parla de com podem arribar a pronunciar paraules, opinions o silencis que, en realitat, han estat posats dins nostre per altres. El primer vers obre aquesta esquerda: «No tot el que entra a la bocaes converteix en paraula.» Aquí la boca no és només l’òrgan de parlar. És una frontera. Tot allò que entra a la boca, paraules escoltades, ordres, consignes, prejudicis, pors, educació, normes, discursos, no necessàriament es transforma en una veu pròpia. Podem haver après una paraula sense haver-la fet nostra. I llavors arriba el gir: «A vegadesens parlen des de dins.» És probablement el centre del poema. La veu de l’altre ja no és fora. Ha estat interioritzada. Ja no cal que algú ens mani, ens corregeixi o ens digui què hem de pensar. L’ordre continua funcionant perquè ara parla des de nosaltres. Això és molt més inquietant que una censura exterior. La censura exterior et diu: «No parlis.»La interior et fa pensar: «No tinc res a dir.» I aleshores apareix la imatge més potent: «I nosaltres callem,amb la veu d’un altreenganxada als llavis.» No és un silenci buit. És un silenci ocupat. La veu hi és. Està als llavis. Però no pot sortir perquè pertany a algú altre. Aquesta imatge converteix el poema en una reflexió sobre la identitat, l’educació, el poder i fins i tot sobre la construcció del pensament. Podem passar anys dient coses que creiem nostres perquè les hem repetit prou vegades. Una frase escoltada durant la infància. Una por heretada. Una manera de mirar el món. Una definició que algú va fer de nosaltres. Una veu que ens va dir qui érem abans que nosaltres poguéssim descobrir-ho. I el més radical és que l’altre ja no necessita estar present. La seva veu continua enganxada als nostres llavis. Per això el poema no parla simplement de callar. Parla de qui ocupa la nostra veu quan callem. Hi ha també una tensió molt piathiana entre boca, veu i silenci. La boca és el lloc on la paraula hauria de néixer, però aquí es converteix en un lloc de captura. Els llavis no estan buits: estan ocupats per una veu aliena. I això obre una pregunta que el poema no respon: Quan parlo, qui parla? Potser aquesta és la veritable ferida del text. No es tracta només de recuperar la capacitat de parlar, sinó de descobrir si la veu que recuperem és realment nostra. El poema, en aquest sentit, no acaba quan deixem de callar. Comença allà on som capaços d’escoltar el que hi ha dins nostre i preguntar-nos: Aquesta veu és meva o simplement és la veu que vaig aprendre a dir? I aquí hi ha una Orma latentíssima: de vegades, per trobar la nostra veu, primer hem de descobrir de qui era la veu que portàvem a dins. Les paraules No tot el que entra a la boca es converteix en paraula. A vegades ens parlen des de dins. I nosaltres callem, amb la veu d’un altre enganxada als llavis. This is a public episode. If you'd like to discuss this with other subscribers or get access to bonus episodes, visit www.piath.cat/subscribe

    Les Paraules

  5. Oct 6

    Demà Dimecres?

    Aquest microassaig parteix d’una provocació aparentment absurda, «encara no m’he decidit si vull que demà sigui dimecres», però aquesta absurditat és precisament la porta d’entrada a una reflexió filosòfica sobre què és el temps i fins a quin punt les categories amb què l’organitzem són construccions humanes. La primera frase ja conté tota la llavor del text. L’autor no diu que no sàpiga quin dia serà demà. Evidentment, segons el calendari, serà dimecres. El que qüestiona és una altra cosa: per què acceptem tan dòcilment que una realitat temporal tingui autoritat sobre nosaltres? El text no intenta negar que existeixi una successió física d’esdeveniments. El que posa en dubte és que les paraules ahir, avui i demà siguin realitats que existeixen de la mateixa manera que existeix una pedra, una casa o un cos. Quan diu: «Diem avui, demà, ahir, com si fossin llocs reals.» fa una operació molt interessant: converteix el temps en espai. Parlem del futur com si fos un lloc on podem anar i del passat com si fos un lloc d’on venim. Però no podem caminar cap al demà ni tornar físicament a l’ahir. Aquesta és una de les paradoxes quotidianes del llenguatge: parlem del temps com si fos una cosa. I el microassaig explota aquesta metàfora fins a l’absurd: «com si el dimarts fos una cosa que es pogués tocar i el dimecres estigués esperant, pacient, darrere d’una porta.» És una imatge gairebé infantil, però filosòficament molt precisa. Si el dimecres és una realitat ja existent, on és? Darrere de quina porta? En quin lloc? I llavors apareix una frase que desplaça completament la reflexió: «Però jo no he vist mai el demà.Ningú no l’ha vist.» Aquí el text separa el futur que imaginem del futur que existeix. Podem calcular-lo, anticipar-lo, planificar-lo, pronosticar-lo. Però quan realment arriba, ja no l’anomenem demà. L’anomenem avui. Aquesta és probablement una de les intuïcions més fortes del microassaig. El demà, quan existeix, deixa de ser demà. I l’avui, mentre intentem retenir-lo mentalment, també desapareix. Per això: «Només tenim aquest instant estrany que anomenem ara, i ni tan sols sabem quant dura.» Aquí apareix una concepció gairebé vertiginosa del present. L’ara sembla l’únic moment immediatament accessible, però és impossible fixar-lo. Quan dius ara, aquest ara ja està passant. Intentar atrapar el present amb el pensament és com intentar agafar aigua amb la mà: en el moment que creus que l’has agafada, ja no és la mateixa aigua. Després el text fa una hipòtesi encara més radical: «Potser el temps no passa.Potser som nosaltres els que passem...» Aquesta frase inverteix completament la perspectiva habitual. Normalment diem: el temps passa. El microassaig proposa: nosaltres passem pel temps. I això té una conseqüència molt interessant: potser els noms dels dies no descriuen una propietat absoluta del temps, sinó que són sistemes humans d’ordenació. Dilluns, dimarts, dimecres... Són etiquetes que posem sobre una successió d’experiències. La comparació amb: «un animal que no entén» és irònica i alhora molt potent. El temps seria aquest animal immens que nosaltres intentem domesticar posant-li etiquetes. Però el calendari porta aquesta domesticació encara més lluny: «amb la seva arrogància geomètrica» Aquesta expressió és molt bona perquè el calendari transforma una realitat fluida en una quadrícula. Caselles. Files. Columnes. Dates. Hores. Mesos. Tot sembla ordenat. I aquesta aparença d’ordre ens dona la sensació que hem aconseguit dominar el temps perquè hem aconseguit representar-lo. Però el microassaig pregunta: «Però qui li ha donat aquest poder?» Aquí apareix la qüestió política, no política partidista, sinó política en el sentit més profund de poder i autoritat. Qui decideix què és avui? Qui decideix quan comença una hora? Qui decideix quan acaba un dia? El calendari sembla simplement descriptiu, però el text sospita que també és normatiu: ens diu com hem d’organitzar la nostra experiència. I la pregunta: «Per què ha de passar una hora perquè el que està passant deixi de ser present?» és especialment interessant perquè mostra una contradicció entre el temps viscut i el temps mesurat. Un minut de dolor no sembla durar igual que un minut d’espera feliç. Una hora pot ser una eternitat per a algú i desaparèixer per a algú altre. El rellotge diu que són seixanta minuts. La consciència diu una altra cosa. Això porta al futur: «Potser el futur és només una ficció que hem inventat per poder tenir por abans d’hora.» Aquesta és una de les frases més provocadores del text. No afirma que el futur sigui literalment inexistent. El que proposa és que la nostra experiència psicològica del futur és construïda. I aquesta construcció té una funció: ens permet anticipar. Però també ens permet patir abans que passi res. Podem viure avui una desgràcia que encara no ha passat perquè la nostra ment és capaç d’habitar hipotèticament el futur. El passat rep un tractament semblant: «una altra ficció, una habitació reconstruïda per la memòria.» Aquí el microassaig es torna encara més interessant perquè no diu que el passat no hagi existit. Diu que la nostra experiència actual del passat és una reconstrucció. No accedim directament a l’ahir. Accedim al record de l’ahir. I el record no és l’esdeveniment original. És la seva petjada reconstruïda dins nostre. Així arribem al centre paradoxal del text: «l’única cosa real és aquest instant que, mentre intentem pensar-lo, ja ha desaparegut.» És gairebé una paradoxa zen. Quan intentes observar completament el present, ja l’has convertit en passat. Per això el text no acaba proposant una nova manera de mesurar el temps. Acaba qüestionant la necessitat mateixa de posseir-lo conceptualment. I llavors arriba la gran inversió: «el calendari no descriu el temps.El fabrica.» No significa necessàriament que el calendari creï físicament el temps. El que fabrica és la nostra experiència social del temps. El calendari determina quan treballem, quan descansem, quan celebrem, quan tanquem terminis, quan comença un any, quan una cosa és considerada tard o aviat. Hem convertit una successió de moments en una arquitectura. I després hem començat a viure dins d’aquesta arquitectura. Per això: «I nosaltres, obedientment, hi vivim a dins.» Aquesta paraula, obedientment, és fonamental. El microassaig no qüestiona només el calendari. Qüestiona la nostra obediència davant les convencions que hem construït nosaltres mateixos. I el final és perfecte perquè torna al principi, però després de tota la reflexió ja no sona absurd: «Demà, si algú em diu que és dimecres, potser li preguntaré una cosa molt senzilla:“Demà, exactament, on és?”» La pregunta sembla infantil. Però és una pregunta filosòfica molt profunda. On és el futur abans que arribi? Si no és enlloc, per què vivim com si ja hi fóssim? I aquí crec que hi ha l’essència del microassaig: no està intentant canviar el dimecres. Està intentant recuperar l’estranyesa davant d’una cosa que hem normalitzat tant que ja no ens hi fixem. El dimecres existirà com a convenció calendària. Però el demà, com a experiència, només existirà quan arribi. I quan arribi, ja no serà demà. Serà ara. Per això el text acaba obrint una esquerda molt piathiana: potser la llibertat no consisteix a canviar el calendari, sinó a deixar de confondre el mapa del temps amb el temps que vivim. L’Orma que queda podria ser: El demà no és un lloc on anem.És el nom que posem a un instant que encara no ens pertany This is a public episode. If you'd like to discuss this with other subscribers or get access to bonus episodes, visit www.piath.cat/subscribe

    Demà Dimecres?

  6. Oct 6

    El silenci de la nostra existència

    Aquest poema continua una línia molt clara dels anteriors: la por, que semblava una enemiga, acaba convertint-se en una interrupció necessària del soroll perquè aparegui una part de nosaltres que estava quedant ofegada. Però aquí hi ha un matís important: el poema no diu simplement que la por sigui bona. Diu que pot tenir una funció reveladora. La por atura el món, i en aquesta aturada apareix el silenci. «Necessitem sentir por» El primer vers és provocador perquè no diu que la por sigui inevitable, sinó que la presenta com una experiència que pot ensenyar-nos alguna cosa. «Els humans necessitem sentir porper aprendre a escoltarel silenci de la nostra existència.» Aquí la por funciona com un llindar. Mentre tot va ràpid, no escoltem. Necessitem que alguna cosa interrompi aquesta velocitat perquè puguem adonar-nos que estàvem corrent. I això connecta directament amb el poema anterior, La mentida de la por: allà la por havia de ser qüestionada perquè podia estar parlant des del passat; aquí descobreixes que, malgrat això, la seva aparició pot obligar-nos a mirar cap endins. És una paradoxa: la por pot equivocar-se sobre el món i, tanmateix, encertar sobre la necessitat d’aturar-nos. «Mentre tot parla, crida, ven, promet, ordena, estimula...» Aquesta enumeració construeix el món exterior. I és significatiu que hi apareguin verbs tan diferents: * parla → comunicació constant; * crida → intensitat; * ven → consum; * promet → expectativa; * ordena → control; * estimula → excitació permanent. És gairebé una radiografia de la vida contemporània. El problema no és només que hi hagi soroll. És que el soroll vol alguna cosa de nosaltres. Ens vol vendre, convèncer, dirigir, entretenir, activar. I davant d’això: «nosaltres correm.» El verb és molt important. No caminem. No mirem. No escoltem. Correm. «Correm darrere del soroll com si el soroll fos vida» Aquí apareix una confusió fonamental. El poema qüestiona la idea que estar permanentment estimulats equivalgui a estar plenament vius. Podem tenir moltes coses passant al nostre voltant i, alhora, estar completament desconnectats del que passa dins nostre. El soroll es converteix en una falsa prova d’existència: si hi ha moviment, penso que estic vivint. Però el poema suggereix que potser la vida també existeix en allò que no fa soroll. «Fins que un dia / la por ens atura» Aquí la por apareix com una força que no controlem. «No demana permís.Entra.» Aquesta personificació és important. La por no negocia. No diu: «Ara seria un bon moment perquè reflexionessis.» Simplement apareix. I aleshores: «Ens posa una mà al pit» És una imatge física, gairebé íntima. El món exterior desapareix momentàniament i queda una cosa molt elemental: la respiració. «aquella respiracióque havíem oblidat escoltar.» Això és preciós perquè la respiració sempre havia estat allà. No apareix amb la por. Nosaltres simplement havíem deixat d’escoltar-la. «Aleshores apareix el silenci» Aquí arriba la gran revelació. El silenci no és creat per la por. La por obre la porta perquè el puguem percebre. Per això després dius: «No és buit.Mai no ho havia estat.» Aquesta frase és central en tot l’ univers poètic de Piath. El buit i el silenci no són necessàriament absència. Poden ser espais de presència que encara no hem après a habitar. «Una habitació antiga que sempre havia estat dins nostre» Aquesta és probablement la metàfora més important del poema. El silenci es converteix en una habitació. I no és una habitació que construïm. Ja hi era. Això transforma completament la lectura. No estem buscant alguna cosa exterior. Estem entrant en un lloc interior que sempre havia existit. I encara més: «que mai no havíem gosat obrir.» Aquí apareix de nou la relació amb la por. La porta estava tancada. No perquè no hi hagués res darrere. Sinó perquè no gosàvem entrar-hi. Què hi ha dins? La resposta és molt concreta: «un nom,una ferida,una pregunta,una llum petitaque no vol desaparèixer.» És gairebé un inventari de l’existència. El nom → identitat. La ferida → memòria. La pregunta → consciència. La llum → possibilitat. I és molt significatiu que l’última sigui «petita». No és una gran il·luminació. No és una revelació espectacular. És una llum mínima que simplement es nega a desaparèixer. Això fa que la imatge sigui molt més poderosa. «La por no sempre ve per destruir-nos» Aquí el poema introdueix la seva gran ambivalència. No glorifica la por. No diu que patir sigui necessari ni que tota por tingui un sentit ocult. Diu: «De vegades veper apagar el móndurant un instant.» Aquest «de vegades» és important. No universalitza. No converteixes el dolor en una llei. Simplement es proposa una possibilitat poètica: algunes experiències de por poden interrompre el soroll i fer visible allò que abans quedava amagat. I això desemboca en una de les millors frases del poema: «Perquè puguem sentirel que el mónno ens deixava sentir.» Aquí el conflicte ja no és només entre por i calma. És entre món exterior i món interior. El món no necessàriament ens prohibeix sentir de manera conscient. Però la seva velocitat, les seves exigències i el seu soroll poden fer que no tinguem espai per escoltar-nos. «Alguna cosa respira» Aquest moment és molt delicat. Després de tota la reflexió, el poema no dóna una resposta definitiva. No diu: «I vaig descobrir qui era.» Diu: «alguna cosa respira.» I després: «No sabem què és.» Això és molt important. El poema conserva el misteri. Pot ser: «nosaltres.» O: «allò que éremabans de tenir por.» O: «allò que seremquan ja no necessitem fugir.» Aquí apareixen tres temps: present → passat → futur. El silenci connecta els tres. És com si sota la identitat construïda pel soroll encara hi hagués una continuïtat més profunda. «Abans de tenir por» i «quan ja no necessitem fugir» Aquests dos versos creen una pregunta molt interessant. Què hi havia abans de la por? I què quedarà quan ja no necessitem fugir? Potser és la mateixa cosa. Potser no. El poema no ho resol. I precisament per això funciona. No converteix el silenci en una resposta. El converteix en un lloc on la pregunta pot respirar. El final «necessitàvem la porno per aprendre a cridar,sinó per descobrirque dins nostrehi havia un silencique encara sabia dir el nostre nom.» Aquí tot convergeix. Al principi hi havia un món que cridava. Al final hi ha un silenci que sap dir el nostre nom. Aquesta és una inversió preciosa: el món crida, però no necessàriament ens coneix.El silenci no crida, però ens reconeix. I això dona un sentit molt profund a «el nostre nom». No és simplement el nom propi. És una metàfora de la nostra identitat més profunda, aquella que pot quedar enterrada sota expectatives, soroll, por, obligacions i personatges. El silenci encara la recorda. En relació amb altres poemes de Piath Aquest poema forma gairebé una petita trilogia amb La mentida de la por. En el poema anterior: la por diu «no obris». En aquest: la por acaba provocant que el món s’apagui i puguis escoltar què hi ha dins. I tots dos arriben a una conclusió semblant però des de camins diferents: no es tracta d’eliminar la por, sinó d’aprendre a escoltar què passa quan deixem d’obeir-la. I hi ha una connexió especialment forta amb aquella idea teva: «El meu buit és el lloc on pertanyo.» Aquí passa una cosa semblant amb el silenci. Primer sembla buit. Després descobreixes que no ho era. Era una habitació. I dins d’aquesta habitació hi havia un nom, una ferida, una pregunta i una llum. Per això, si hagués de condensar el poema en una sola frase, seria aquesta: El soroll ens diu que existim perquè ens manté ocupats; el silenci ens ho recorda perquè, quan tot calla, encara hi ha alguna cosa dins nostre que sap qui som. El silenci de la nostra existència Els humans necessitem sentir por per aprendre a escoltar el silenci de la nostra existència. Perquè mentre tot parla, crida, ven, promet, ordena, estimula, nosaltres correm. Correm darrere del soroll com si el soroll fos vida. Fins que un dia la por ens atura. No demana permís. Entra. Ens posa una mà al pit i ens deixa sols amb aquella respiració que havíem oblidat escoltar. Aleshores apareix el silenci. No és buit. Mai no ho havia estat. És u… This is a public episode. If you'd like to discuss this with other subscribers or get access to bonus episodes, visit www.piath.cat/subscribe

    El silenci de la nostra existència

  7. Oct 4

    Res em consola

    Aquest poema és un dels més despullats de Piath. A diferència d’altres textos, aquí no hi ha una revelació final que resolgui el misteri. El poema rebutja successivament les formes habituals de consol fins a arribar a una afirmació molt més austera: continuar existint sense haver trobat encara una resposta. El seu moviment profund és: consol → fracàs del consol → permanència davant del dolor → persistència de la vida. «Res em consola.» La primera frase ja és una negació. No diu «no trobo consol», que encara deixaria oberta la possibilitat de trobar-lo. Diu: «Res em consola.» És una afirmació absoluta que després serà repetida al final. Per tant, el poema queda tancat dins d’aquest cercle. Però entre les dues aparicions de la frase passarà una cosa important: Piath no trobarà consol, però descobrirà que pot continuar. Això és molt diferent. La paraula i el silenci fracassen Ni la paraulaquan cau lentasobre la ferida, La paraula té una funció tradicionalment reparadora. Posar paraules al dolor pot ajudar a comprendre’l. Però aquí la paraula cau sobre la ferida. No necessàriament la tanca. Aquesta és una imatge molt física: la paraula arriba fins al dolor, però no el dissol. Després apareix el silenci: ni el silenciquan sembla saberallò que jo encara no sé. És molt bonic perquè els dos extrems fallen: la paraula no consola.el silenci tampoc. La paraula intenta explicar. El silenci sembla comprendre. Però cap dels dos proporciona la resposta que Piath busca. «He buscat Déu...» Aquí el poema entra directament en la dimensió espiritual: He buscat Déuen els llocs on Déuno responia. No afirma que Déu no existeixi. Afirma una cosa més íntima: Piath ha buscat una resposta i no l’ha rebut. Això és important perquè el poema no converteix el silenci de Déu en una prova metafísica. És una experiència de no-resposta. I immediatament després passa de Déu a la llum: He buscat llumi he trobatla meva pròpia ombraasseguda al costat meu. Aquesta és una de les imatges més fortes del poema. Piath busca alguna cosa exterior que il·lumini. I el que troba és la seva pròpia ombra. Però l’ombra no és presentada com un enemic. Està: «asseguda al costat meu.» És gairebé una companya. Això significa que allò que Piath volia expulsar, la part fosca, la ferida, el que no comprèn, ja forma part de la seva presència. No pots separar fàcilment la llum de l’ombra. «El temps no cura: passa.» Aquesta és una frase molt contundent: «He volgut que el tempsem curés,però el temps no cura:passa.» El poema rebutja un dels consol més habituals: «el temps ho cura tot». Aquí el temps no és metge. El temps és moviment. Passa. I això pot fer que les coses quedin més lluny, però no garanteix que la ferida desaparegui. Aquesta idea connecta directament amb el poema anterior sobre el temps: «Potser el temps no passa.» Allà qüestionava què significa que el temps passi. Aquí, en canvi, apareix una formulació existencial: encara que el temps passi, no necessàriament cura. «La ferida... m’ha mirat des de dins» Aquí torna una de les imatges més recurrents de Piath: la ferida que mira. m’ha mirat des de dinscom qui diu:jo també soc tu. La ferida deixa de ser una cosa externa que cal expulsar. És una part del subjecte. Això és fonamental. Piath havia volgut: expulsar de mi la ferida. Però la ferida respon: «jo també soc tu.» No diu «jo sóc el teu enemic». Diu: formo part de la teva identitat. Això connecta molt profundament amb «El Jo és una ferida que ha après a pronunciar-se». La ferida no és simplement una cosa que el Jo posseeix. Pot formar part de la manera mateixa com el Jo s’ha construït. «Potser el consol sempre m’ha semblat una manera delicada de fugir del dolor.» Aquesta és la tesi central. El poema no diu que el consol sigui dolent en si mateix. Diu que, per a aquest Piath, el consol pot convertir-se en una forma elegant d’evitació. La paraula «delicada» és important. No parla d’una fugida evident. Parla d’una fugida sofisticada: buscar una explicació,una salvació,una llum,una promesa,una resposta definitiva. Tot això podria convertir-se en una manera de no estar davant del dolor tal com és. I aleshores apareix: «I jo ja no vull fugir.» Aquest és el primer gran canvi del poema. No ha desaparegut el dolor. Ha desaparegut la necessitat d’escapar-ne immediatament. «Vull quedar-me aquí» Aquest vers és molt important en relació amb altres poemes. Recorda: «Per por a perdre el lloc no estic enlloc.» I ara: «Vull quedar-me aquí.» És gairebé la resposta al poema antic. Abans: por → fugida → enlloc. Ara: dolor → permanència → aquí. I després: davant del buitque no té resposta, Aquesta frase també és essencial. Piath no necessita convertir el buit en una resposta. Pot estar davant del buit sense omplir-lo. Això connecta amb: «El meu buit és el lloc on pertanyo.» El buit ja no ha de ser expulsat. Pot ser habitat. «Amb les mans buides, / amb el nom despullat» Aquí es produeix una despulla progressiva. Primer: mans buides. No hi ha res a agafar. Després: nom despullat. No hi ha identitat que pugui funcionar com una cuirassa. I després: amb aquest joque ja no sapon acaba. Aquí la frontera del Jo torna a esquerdar-se. Ja no sabem exactament: on acabo jo?on comença el món?on acaba la ferida?on comença el Buit? El poema no intenta resoldre-ho. Ho habita. «Potser la ferida no demana ser curada.» Aquesta és probablement la frase que transforma tot el poema. No perquè les ferides no puguin sanar. Sinó perquè el poema està qüestionant la necessitat de convertir tota experiència dolorosa en un problema que ha de desaparèixer immediatament. I llavors: «Potser només demana / que no l’abandonem.» Aquesta frase és molt més subtil. La ferida no necessita necessàriament una victòria sobre ella. Pot necessitar presència. No abandonar-la significa poder mirar-la sense convertir-la en tota la identitat. És: estar-hi sense ser absorbit per ella. «Sense promesa. / Sense salvació.» Aquí Piath arriba al punt més radical del poema. No hi ha: * promesa de final feliç, * salvació garantida, * llum esperant al final, * resposta metafísica. I, tanmateix: «I així camino.» Aquesta és la resposta. No una resposta intel·lectual. Una resposta corporal. Caminar. Continuar. Respirar. És gairebé una ètica de la persistència. «No perquè hagi trobat un motiu.» Aquest vers evita una lectura fàcil. Piath no continua perquè finalment hagi descobert el sentit de la vida. No. Continua sense tenir encara aquesta resposta. I aquí apareix el final: «la vida encarano ha ditl’última paraula.» Això és molt diferent de dir: «tot anirà bé.» El poema no promet que tot anirà bé. No promet salvació. No promet que el dolor desapareixerà. Només afirma que la història encara no està acabada. I aquesta és una esperança molt més austera. No és esperança perquè sabem què vindrà. És esperança perquè encara no sabem què vindrà. El recorregut complet El poema comença amb: «Res em consola.» I passa per: la paraula → no consolael silenci → no consolaDéu → no responla llum → mostra l’ombrael temps → no curala ferida → diu «jo també soc tu»el consol → pot ser fugidael buit → no té respostala salvació → no apareix I després, quan ja no queda cap consol disponible: «continuo.» Aquesta és la paradoxa final: no trobar consol no equival a deixar de viure. La persistència pot existir sense justificació definitiva. I per això l’última frase és tan potent: «la vida encara / no ha dit / l’última paraula.» No és una resposta. És una possibilitat oberta. I crec que aquest poema ocupa un lloc molt precís dins del conjunt de textos que hem anat llegint: si «L’Àncora» deia «ja no necessito enfonsar-me per saber que encara estic viu», aquest poema fa un pas més: «Ja no necessito que res em consoli per continuar viu.» La vida no ha de demostrar-te encara per què existeixes. Només ha de continuar parlant. Res em consola. Ni la paraula quan cau lenta sobre la ferida, ni el silenci quan sembla saber allò que jo encara no sé. He buscat Déu en els llocs on Déu no responia. He buscat llum i he trobat la meva pròpia ombra asseguda al costat meu. He volgut que el temps em curés, però el temps no cura: passa. I la ferida, que jo volia expulsar de mi, m’ha mirat des de dins com qui … This is a public episode. If you'd like to discuss this with other subscribers or get access to bonus episodes, visit www.piath.cat/subscribe

    Res em consola

  8. Oct 3

    Gigantic

    Aquest poema és, en el fons, una poètica de l’apropiació: una paraula estrangera entra en la vida de Piath, travessa la memòria, la ferida i el temps, i acaba convertint-se en una paraula pròpia sense deixar de ser estrangera. El moviment profund del poema és molt bonic: Gigantic arriba de fora, però l’experiència que acaba anomenant neix de dins. «Hi ha paraules que venen de lluny / i, tanmateix, un dia arrelen a casa nostra.» Aquí apareix la idea central. Les paraules també tenen biografia. Una paraula pot pertànyer a una altra llengua, a una altra cultura, a una altra època, i tanmateix acabar formant part de la nostra història personal. Gigantic no és encara una paraula catalana. Però ja és una paraula de Piath. I aquesta diferència és important: el poema no diu que l’anglès desaparegui ni que la paraula s’hagi de traduir. Diu una cosa més subtil: una paraula pot canviar de territori emocional sense canviar de llengua. «Algunes cançons no ens acompanyen: / ens esperen.» Aquesta és una de les claus del poema. Normalment pensem que una cançó ens acompanya perquè la descobrim en un moment determinat. Aquí proposes el contrari: potser la cançó ja contenia alguna cosa que nosaltres encara no estàvem preparats per entendre. Quan Piath escolta Gigantic fa anys, només recull la cançó. Amb el temps, però, la vida li proporciona l’experiència necessària perquè aquella paraula adquireixi una altra profunditat. Per això: «La vaig recollir sense saber-ho.Ara torna.» No torna la cançó exactament. Torna el sentit que encara no tenia. «Però ara soc jo / qui ha canviat de lloc.» Aquest és probablement el vers més important de la primera meitat. La paraula no ha canviat. Qui ha canviat és Piath. Això fa que el poema no sigui realment sobre Gigantic. És sobre el temps i sobre com nosaltres canviem de lloc dins de les mateixes paraules. Una paraula escoltada als vint anys pot significar una cosa completament diferent als cinquanta. No perquè la paraula hagi canviat. Perquè tu ja no ets qui la va escoltar. «La paraula continua sent anglesa. / La ferida, no.» Aquí el poema fa un gir extraordinari. Separa llengua i experiència. La paraula és anglesa. La ferida és catalana perquè és viscuda aquí: en els carrers, les persones, les absències, les relacions, la memòria, els noms. No és una qüestió de nacionalitat en sentit administratiu. És una qüestió d’arrelament. La ferida ha adquirit paisatge. I per això dius: «És feta de carrers,de silencis,de coses que no vam saber dir...» La ferida deixa de ser una abstracció psicològica i es converteix en territori. «Per això no tradueixo Gigantic.» Aquesta decisió és essencial. Podries haver escrit simplement immens, gegantí, enorme. Però fer-ho destruiria alguna cosa. Perquè Gigantic no significa només «immens» dins del poema. És una paraula carregada de temps. Conté la cançó dels Pixies, el moment en què la vas escoltar, tot allò que va venir després i la persona que ets ara. Traduir-la seria conservar el diccionari però perdre la biografia. Per això: «Vull deixar-la créixerdins del catalàfins que deixi de ser una paraula estrangera.» Aquí apareix una idea molt Piath: no cal expulsar allò que ve de fora perquè pugui arrelar. Una paraula pot entrar en una llengua sense deixar de recordar d’on ve. Això és molt semblant al que passa amb una persona, una cultura o una memòria: arrelar no implica esborrar l’origen. «Això també és nostre.» Aquest vers és el punt de transformació. El «nostre» no és propietat. És pertinença. I això connecta molt directament amb l’Orma final: una cosa pot passar a formar part de nosaltres perquè l’hem viscuda, no perquè ens pertanyi d’entrada. La paraula no és nostra perquè l’hàgim traduïda. És nostra perquè hi hem deixat una vida a dins. «My big big love.» Aquí el poema recupera la frase anglesa i fa una cosa interessant: deixa que el sentiment arribi primer en una llengua aliena. Però després afirma: «quan passen pel cosja no tenen nacionalitat.» Aquesta és probablement la tesi més universal del poema. Les emocions poden arribar a través de llengües, cançons, persones i cultures diferents. Però quan entren en el cos i en la memòria, deixen de ser estrangeres. No perquè es nacionalitzin. Perquè esdevenen viscudes. I aleshores apareix la ferida El poema podria haver-se quedat en una reflexió sobre una cançó. Però no ho fa. Baixa fins al lloc més profund: «la d’haver après massa aviatque el dolor podia semblar una casa.» Aquí Gigantic deixa de ser una cançó i passa a ser una manera de parlar de l’amor. Perquè si el dolor ha pogut semblar una casa, existeix el risc que l’amor sigui construït amb la mateixa arquitectura: possessió, dependència, por, necessitat de retenir. I el poema decideix trencar aquesta arquitectura: «no vull construir una casa damunt de ningú.Vull deixar una porta oberta.» És una transformació molt significativa. Casa → porta → buit. La casa representa una forma de possessió o refugi tancat. La porta representa obertura. I el buit ja no és simplement absència: és l’espai que permet que l’altre existeixi. «Allà on el jo deixa de fer soroll / i l’altre pot respirar.» Aquest és el cor ètic del poema. L’amor gran no és aquell que ocupa tot l’espai. És aquell que no necessita ocupar-lo tot. El «gigantic» de Piath no és, doncs, un amor que crida més fort. És un amor que pot contenir prou espai perquè l’altre respiri. I aquí el poema fa una inversió preciosa: la grandesa deixa de ser expansió i passa a ser capacitat de deixar espai. «No la grandesa. / La desmesura d’haver sobreviscut...» Aquí expliques finalment què significa Gigantic. No és «gran» perquè sigui enorme. És gran perquè ha hagut de travessar coses que intentaven fer-lo petit. La paraula desmesura és molt més adequada que «grandesa». La grandesa pot sonar heroica. La desmesura és més humana. És haver crescut més enllà de la mesura que et volia imposar la ferida. I sobretot: «sense deixar que la feridatingués l’última paraula.» Això és fonamental. La ferida pot parlar. Pot formar part de la identitat. Pot donar forma a la memòria. Però no té el dret de convertir-se en l’autor final de la història. I el final: «Una Orma» El poema comença amb una paraula que ve de lluny. I acaba amb una Orma. Això tanca perfectament el cercle. Gigantic arriba des de fora. Piath la rep. El temps la transforma. La ferida hi deixa la seva petja. La llengua catalana l’acull. I finalment la paraula es converteix en Orma. No és una traducció. És una empremta. Per això els dos últims versos són tan importants: «entre una paraula anglesai una paraula catalanatambé hi pot haver una pàtria.» I immediatament corregeixes la possible lectura política de «pàtria»: «No una frontera.Una Orma.» Això és molt més profund. La pàtria del poema no és un territori que exclou. És la petja que una paraula deixa quan ha travessat una vida. I per això jo llegiria el títol GIGANTIC no com «gegantí», sinó com una paraula que ha crescut fins a contenir molt més del que significava originalment. La cançó era Gigantic.L’experiència s’ha fet Orma. I aquest és probablement el gest més propi del poema: Piath no tradueix la paraula; la deixa viure fins que la paraula acaba traduint-lo a ell. GIGANTIC Hi ha paraules que venen de lluny i, tanmateix, un dia arrelen a casa nostra. Gigantic. La vaig escoltar fa molts anys, quan encara no sabia que algunes cançons no ens acompanyen: ens esperen. Els Pixies la van deixar anar al món i jo la vaig recollir sense saber-ho. Ara torna. Però ara soc jo qui ha canviat de lloc. La paraula continua sent anglesa. La ferida, no. La ferida és meva. És d’aquí. És feta de carrers, de silencis, de coses que no vam saber dir, de gent que va marxar, de gent que es va quedar, de noms que encara pronunciem perquè pronunciar-los és una manera de no perdre'ls. Per això no tradueixo Gigantic. No vull convertir-la en immens. Vull deixar-la créixer dins del català fins que deixi de ser una paraula estrangera. Fins que pugui dir: això també és nostre. I llavors apareix el que realment volia dir. No un amor immens perquè sigui gran. Sinó un amor que ha hagut de cré… This is a public episode. If you'd like to discuss this with other subscribers or get access to bonus episodes, visit www.piath.cat/subscribe

    Gigantic
See All (160)

About

Piath is us... Xiuxiuejos amb corba de Fonemes sorgits de pentagrames i de cordes vocals. Rapsodes i Músics. www.piath.cat

Information

  • Creator
    Piath
  • Years Active
    2025 - 2026
  • Episodes
    160
  • Rating
    Clean
  • Copyright
    © Jeroni Vinyet Panadès
  • Show Website
    Piath Fonemes