Reflexos de la seva glòria

David y Maribel

Reflexos de la seva glòria és un programa que té com a objectiu compartir els ensenyaments de les Escriptures, celebrant la glòria de Déu, amb el desig de reflectir-ne el caràcter amb cada ensenyament.

  1. Evangelis- 044 La influència de l'evangeli (llavor de mostassa, llevat)

    Mar 9

    Evangelis- 044 La influència de l'evangeli (llavor de mostassa, llevat)

    Moltes vegades veiem com una cosa molt petita pot arribar a créixer immensament. Un exemple són les llavors. El que comença com una cosa que podem agafar amb dos dits, plantat en un lloc apropiat i amb bona cura, pot arribar a créixer alt i fort. Jesús va explicar una paràbola que utilitzava aquesta il·lustració per explicar que Déu pot prendre alguna cosa insignificant i pot transformar-ho en una cosa formidable. Va utilitzar per il·lustrar-ho l'exemple de la llavor de mostassa, dient:«El Regne del cel és com el gra de mostassa que un home va sembrar en el seu camp. Tot i que és la més petita de totes les llavors, quan creix es fa més gran que les hortalisses i es converteix en un arbre, talment que els ocells del cel s’ajoquen a les seves branques.» MATEU 13:31-32* De totes les hortalisses, aquesta és una que sobresurt per la seva mida, de manera que Jesús va dir que “es fa arbre”, i molts són els que es refereixen a aquesta com a un arbre. A una altra paràbola Jesús els va dir: «El Regne del cel és com el llevat que una dona va agafar i va barrejar amb tres mesures de farina i tot va fermentar.» MATEU 13:33*. Aquí veiem una fornera que posa una mica de llevat, i de la barreja fa tres pans, i el llevat fermenta tota la massa. Si has fet pa alguna vegada, sabràs que el llevat es compon de fongs diminuts que viatgen per tota la massa fins a influir cada gram de la barreja fermentant tota la massa. En aquesta paràbola podem veure el poder que alguna cosa pot tenir al seu ambient. Així és el regne de Déu. A Mateu 17:20 el Senyor va dir als seus deixebles que si tinguessin fe de la mida d'un gra de mostassa, podrien moure muntanyes. I és que Déu pot fer meravelles a partir de molt poc. Va crear el món del no-res, hi hauria alguna cosa que Ell no podria fer? Com la llavor de mostassa es transforma en arbre, com el llevat afecte tota la massa, Déu és poderós, i el seu evangeli pot canviar una vida, i pot canviar el món sencer. Que les seves bones notícies arribin a tots els racons de la terra, i la seva gràcia al lloc més profund de cada cor. * BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

    3 min
  2. Especial Dia de la Dona

    Mar 8

    Especial Dia de la Dona

    «Tu ets qui ha format les meves entranyes, qui m’ha teixit en el ventre de la mare. Et lloaré per tan grans meravelles; ets prodigiós, les teves obres són formidables: la meva ànima ho sap prou bé!» SALMS 139:13-14 BEC Dona, has estat creada amb propòsit, i quan trobes el teu propòsit, la vida pren sentit i et permet viure-la al màxim. La veritat és que com a societat estem molt lluny d'entendre i acceptar el propòsit per al qual som aquí. El qui soc? D'on vinc? A on vaig? Són les preguntes que s'han fet a través dels anys, les que anomenem existencials. Quan ens conformen el cervell per a creure que som éssers que som aquí per casualitat, que no sabem molt bé d'on venim, o que venim d'éssers encara més primitius que nosaltres, i que som nosaltres els que marquem el nostre destí, un destí incert i insegur, per cert, acabem vivint la vida a la defensiva i sense una direcció segura. Amb una existència així, només quedaria lluitar per tants drets com puguis mentre vius, intentant gaudir per a un mateix. Però hem d'admetre que, amb aquesta filosofia, el que més i millor visqui la vida, arriba igual al final amb una sensació de buit. I aquesta és l'existència que ens han marcat aquells que rebutjant l'existència de Déu, han marcat el ritme del món com nosaltres el coneixem ara. El savi Rei Salomó ja ho va dir fa milers d'anys. La vida és vanitat, vent que s'esvaeix. Uns altres l'han descrit com un sospir. Permet-me que avui t'introdueixi a la realitat, descrita per Déu a través de La seva Paraula. Perquè Déu ens diu que ens va crear a la seva imatge i amb propòsit. A Isaïes 43:7 diu Déu «Tots els qui porten el meu nom, els qui jo he creat per a la meva glòria, jo els he format i els he fet.» ISAÏES 43:7 BEC Gènesi 1:27 ens diu «I Déu va crear l’home a la seva imatge, a la semblança de Déu el va crear; creà l’home i la dona.» GÈNESI 1:27 BEC Gènesi 2:18-23 ens narra com va passar al principi «Després, el Déu Etern digué: “No és bo que l’home estigui sol. Li faré una ajuda convenient.”» GÈNESI 2:18 BEC Déu va crear a l'home i a la dona a la seva imatge, però ens narra el text que primerament va crear a Adam. T'has preguntat si a Déu li va enxampar per sorpresa l'absència de la dona a la creació? Jo crec fermament que no. El qui havia de notar la falta de la dona era Adam. Al Déu omniscient no se li escaparia això, Pensa-ho. Déu crea les plantes i els animals (mascle i femella), et recordo. I llavors li demana a Adam que anomeni als animals. Aquesta tasca li faria veure que ell era l'únic ser creat que no tenia parella. I llavors Déu va crear a la dona, i llavors, i només llavors, va considerar la creació completa. Déu MAI ha tret valor a la dona. Al contrari; ens ha donat molt de valor. Ell demanda que sigui tractada amb valor. És part de la societat la que vol tenyir les paraules del Senyor per a fer-nos pensar que la culpa de l'opressió que pugui sofrir una dona prové de Déu. Veiem a la història com l'home ha abusat del seu lideratge, oprimint a la dona. Però una afirmació així és com dir que els rics oprimeixen als pobres, o que els alts oprimeixen als baixos. És una generalització que col·loca a tots els homes en un mateix sac i els etiqueta com a opressors. Hi ha hagut molts tipus de persones que en un moment o un altre, en un lloc o un altre s'han proclamat superiors i han volgut considerar a altres “inferiors”. Però això no és el pla de Déu. Podem observar a la història de la humanitat opressió per causa de sexe, opressió per color, opressió per ètnia, opressió per classe social, opressió per religió; totes aquestes es veuen encara, encara que pensem que vivim a un món modern i civilitzat. Qualsevol opressió i menyspreu és resultat directe del pecat, i Déu el detesta. El pecat d'orgull, el pecat d'odi, el pecat d'avarícia. Aquests són la causa. Que no ens enganyin fent-nos pensar que som desfavorides per ser dones, i que és disseny diví. No, no ho és. Quan una persona és oprimida de qualsevol manera, l'opressor o l'opressora és considerada culpable per Déu, i Déu és un jutge just. Tristament les dones que se senten dominades per l'home són sovint les mateixes que volen el dret de dominar, legalitzant l'opressió per edat. O si no, què és l'avortament? És la idea que un nadó a l'úter no és una persona tan valuosa com la mare que el porta. No és això opressió per l'edat? I què em dius de l'eutanàsia, o mort digna? No és opressió basada en l'edat o les capacitats físiques o psíquiques d'una persona? Qui decideix llavors qui pot ser opressor i qui pot ser oprimit? Ningú deuria. El pla de Déu és d'amor i respecte mutu. Però a aquestes persones, homes o dones, que lluiten per dominar, no els interessa el pla de Déu. Qualsevol home o dona que s'exalta baixant a un altre és considerat per Déu com a transgressor de la llei natural, transgressora de la llei moral, transgressor de la llei divina. Transgressor, o transgressora, tu saps qui ets. El pla de Déu per a l'home i la dona era que es complementessin. Aquesta és la idea d'una ajuda idònia, dues peces d'un mateix set. El pla de Déu era que l'home estimés i protegís la seva dona, però la dona ha rebutjat aquest pla. Moltes no volen ser cuidades, ni volen ser protegides. El trist és que en apartar-nos del pla de Déu, l'home ha passat de protegir a abusar. És trist i escandalós. No té sentit natural ni moral. Diu el Senyor a Efesis 5:28-30 “Així, els marits han d’estimar la seva esposa com el propi cos. Qui estima la pròpia esposa s’estima a si mateix. Ningú no ha odiat mai el propi cos, al contrari, tothom l’alimenta i el cobreix, com també el Crist ho ha fet per l’Església, perquè som membres del seu cos”. EFESIS 5:28-30 BEC. L'amor d'un home cap a la seva esposa havia de mostrar l'amor de Crist cap a la seva església. Un home que segueix els preceptes de Déu estima a la seva esposa com al seu propi cos. Qui faria mal al seu propi cos? pregunta el Senyor. Seria il·lògic i inhumà. Però com sempre, quan l'ésser humà rebutja el pla de Déu, no arriba a una millor posició. Al contrari, rebaixa el valor de l'ésser humà i mostra la pitjor cara, siguin homes o dones. Vegada rere vegada a les Escriptures, veiem l'estima de Déu cap a la dona. Veiem que Jesús tenia els seus deixebles, però tenia un grup central de dones que van ser essencials a la propagació de l'evangeli, sent elles pilars d'oració i fe. Enmig de la societat romana, quan el testimoniatge d'una dona valia poc legalment, veiem que Jesús, quan ressuscita, apareix primerament a les dones, sent aquestes les que anirien a relatar-ho als deixebles. L'apòstol Pau recorda tant als cristians de l'època com a nosaltres que som tots iguals davant el Senyor, mereixent la mort pel nostre pecat, però salvats per l'obra redemptora de Crist a la creu. Gàlates 3:28 «Ja no hi ha diferència entre jueu o grec, esclau o lliure, home o dona, perquè tots vosaltres sou un de sol en Crist Jesús.» GÀLATES 3:28 BEC Així que, deixant assentada la veritat que Déu estima a l'home i a la dona per igual, havent enviat al seu Fill a la terra per a morir al nostre lloc i donar-nos salvació, no oblidem les benediccions que tenim com a dones. Manifesta't avui davant Déu, però primerament per a donar-li les gràcies per crear-te, per estimar-te, per salvar-te. Anem també davant La seva presència per a demanar-li avui i cada dia per aquelles dones que no poden gaudir de la pau que nosaltres gaudim, però demanem també per aquells homes, dones, nenes i nens, nascuts i per néixer, que per culpa del pecat d'algun o alguna són oprimits avui dia. Déu, que és just i sant ha dit: “Tard o d'hora, el dolent serà castigat; Més la descendència dels justos serà lliurada.” Feliç dia (de la dona)

    10 min
  3. Evangelis- 043 El blat, la Zitzània i la xarxa

    Mar 6

    Evangelis- 043 El blat, la Zitzània i la xarxa

    Després d'haver parlat de les diferents reaccions a la Paraula de Déu, Jesús, «Els proposà una altra paràbola: “El Regne del cel es pot comparar amb un home que va sembrar bona llavor en el seu camp. Mentre tothom dormia hi va anar el seu enemic, va sembrar zitzània enmig del blat i se n’anà.» MATEU 13:24-25* He llegit que en els temps dels romans, sembrar zitzània estava prohibit. La zitzània és una planta que s'assembla a la planta del blat, però que no produeix res útil per a l'ésser humà. Quan se sembrava al camp, solia ser en camp aliè i per perjudicar. Jesús va continuar explicant el que va passar després. «I quan el bri va créixer i va granar, hi va aparèixer també la zitzània. Llavors els mossos van anar a veure l’amo i li van dir: Senyor, ¿no vas sembrar bona llavor en el teu camp? Com és, doncs, que hi neix la zitzània? Ell respongué: Això és obra d’un enemic. Els mossos li digueren: ¿Vols que anem a arrencar-la?» MATEU 13:26-28* Com podem llegir, els mossos s'adonaven que la zitzània faria difícil la tasca de recollir el fruit, ja que a primera vista, aquestes dues eren molt semblants, però estaven disposats a anar planta per planta intentant identificar-les i arrencar les que no eren profitoses . Però l’amo va dir: «No, no fos cas que tot collint la zitzània arrenquéssiu alhora el blat. Deixeu-los créixer junts fins a la sega, i quan arribi el temps de segar diré als segadors: Colliu primer la zitzània i feu-ne feixos per cremar-la; però el blat aplegueu-lo al meu graner.”» MATEU 13:29-30* El seu pla era bo. Hi havia prou nutrients i prou terra perquè tot creixés. Quan arribés el temps de la sega, recollirien el blat i aquelles plantes sense el gra de blat serien clarament identificades com a zitzània. Un cop més, el fruit seria l'element distintiu entre totes dues. Els deixebles, quan la gent ja havia marxat, es van acostar a Jesús i li van demanar: “Aclareix-nos la paràbola de la zitzània en el camp.” «Ell els respongué: “El sembrador de la bona llavor és el Fill de l’Home; el camp és el món. La bona llavor són els hereus de regne; la zitzània, els seguidors del Maligne. L’enemic que la sembra és el diable. La sega és la fi del món; i els segadors són els àngels. De la mateixa manera com la zitzània és recollida i cremada al foc, així serà també la fi del món. El Fill de l’Home enviarà els seus àngels i recolliran fora del seu Regne tots els inductors al pecat i tots els qui fan el mal, i els llençaran al forn de foc; allí hi haurà el plor i el cruixir de dents. Llavors els justos resplendiran com el sol en el Regne del seu Pare. Qui tingui orelles, que escolti!”» MATEU 13:37-43* Paraules clares i molt fortes. El Senyor està advertint al llarg dels segles que ve una sega final, on quedaran clarament identificats aquells que són de Déu i aquells que no l´han acceptat com a Senyor i Salvador. Jesús llavors va compartir una altra paràbola similar, parlant d’una xarxa, «que és calada al mar i recull tota mena de peixos. Quan és plena, la treuen a la platja, s’asseuen i recullen els peixos bons en paneres, i els dolents els llencen.» I conclou el Senyor la paràbola dient: «Així serà a la fi del món: sortiran els àngels i separaran els dolents d’entre els justos, i els llençaran al forn de foc; allí hi haurà el plor i el cruixir de dents.» MATEU 13:47-50* Ens agradaria pensar que el final és feliç per a tots, però fins i tot a les nostres històries comprenem que si el mal triomfa, el final no és feliç; un Déu de justícia ha de castigar el mal. Això no obstant, Déu està donant oportunitat d'una conversió. La zitzània no es pot convertir en blat en cap etapa del seu creixement per si sola, però Déu pot transformar un pecador en un just pel miracle de la salvació, com ha fet amb cadascun dels que hem cregut en Ell. És una preciosa realitat. Desitjo que en el dia de la fi del segle, el sembrador pugui identificar-nos com a seus perquè hem confiat en Ell. Aleshores resplendirem com el sol en el regne del Pare. Qui tingui orelles, que escolti! * BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

    6 min
  4. Evangelis- 042 Paràbola del sembrador

    Mar 5

    Evangelis- 042 Paràbola del sembrador

    Un bon matí des d'una barca a la vora del mar de Galilea, Jesús va explicar una història sobre un sembrador «El sembrador va sortir a sembrar. Tot sembrant, part de la llavor va caure arran del camí, i vingueren els ocells i se la van menjar. Una altra part va caure en terreny pedregós, on gairebé no hi havia terra, i, per la poca fondària de la terra, va brotar molt aviat; però en sortir el sol, es va marcir, i com que no tenia arrels s’assecà. Una altra part va caure entre els cards, i quan els cards van créixer la van ofegar. Però altres llavors van caure en terra bona i van donar fruit: una, cent; una altra, seixanta; una altra, trenta.»MATEU 13:3-8 Jesús, en acabar d'explicar aquesta paràbola, va dir a tota la gent que estava a la platja escoltant-lo: «Qui tingui orelles [per a escoltar] que escolti!» Marcs 4 ens diu que «Quan es va quedar sol, els qui l’envoltaven, amb els Dotze, li preguntaven sobre les paràboles. I els digué: ¿No compreneu aquesta paràbola? Com comprendreu, doncs, totes les altres?» Però per ajudar-los a comprendre el que estava intentant ensenyar-los, Jesús els va dir: «El sembrador va sembrant la paraula.» És a dir, cada persona que comparteix allò que Déu ensenya a la seva Paraula està representada pel sembrador. Déu és el mateix avui, ahir i pels segles, i Sa Paraula no canvia. És tan actual i eficaç avui com fa dos mil anys. Aleshores, què marca la diferència entre aquells que en sentir-la atenen la seva veu i aquells en què la Paraula no té cap efecte? Jesús ho va explicar així: «Els uns són aquells d’arran del camí on és sembrada la paraula, però tot just l’han escoltada ve Satanàs i s’emporta la paraula sembrada en ells.» MARC 4:15. Nosaltres diríem aquells que per una orella els entra, i de l'altra els surt, i no retenen el missatge de Déu. «De manera semblant són els qui han rebut la sembra en terreny pedregós; en escoltar la paraula, l’acullen de seguida amb goig, però, com que no tenen arrels en ells mateixos, duren poc, i així que es presenta una dificultat o persecució per causa de la paraula, aviat sucumbeixen.» MARC 4:16-17*. És a dir, escolten allò que Déu ha dit en la seva paraula, però no ho interioritzen; no hi ha un canvi en la seva vida pel que han escoltat, i per tant, quan venen les afliccions, així com el que va edificar la casa a la sorra, tot allò “après” s'oblida, deixant evidència nul·la que hi havia llavor. Els que van ser sembrats entre els cards són els que han rebut la paraula, «però els afanys per la vida, la seducció de la riquesa i les altres cobejances els van envaint, fins que ofeguen la paraula i la deixen estèril.» MARC 4:19*. Aquests sembla que sí que han rebut la Paraula; potser assisteixen a una església, i que es considerin cristians; tanmateix, no tenen fruit a la seva vida. Van sempre embolicats per les tasques diàries, els preocupa més tenir èxit en els seus propis negocis que fer la voluntat de Déu, i el sistema d'aquest món els té tan ocupats que no hi ha evidència de Crist a les seves vides. Aquests que Jesús descrivia eren com a arbres sense evidència de vida. Jesús havia ensenyat que allò que identificava un arbre sa era el seu fruit, i cap d'aquests no portava bon fruit. Jesús va descriure un quart grup; «aquells qui han rebut la sembra en bona terra; aquests escolten la paraula, l’accepten i donen fruit: uns el trenta, uns altres el seixanta i uns altres el cent per u.» MARC 4:20* Val la pena repartir la llavor, compartir la paraula, perquè aquesta és bona.Si sembla que no canvia una vida, no és perquè la llavor sigui dolenta. La Paraula de Déu és viva i eficaç, ens diu Hebreus 4:12. Quan la Paraula de Déu no produeix una transformació per bé, hem d'examinar el terreny, treure qualsevol duresa que impedeixi que la llavor broti, arrencar qualsevol arç que la pugui ofegar, i assegurar-nos que el nostre cor és terra fèrtil. Preguem perquè l'Esperit Sant prepari el terreny on la llavor serà sembrada. Així veurem fruit que brolla en abundància. * BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

    6 min
  5. Evangelis- 041 Les paràboles de Jesús- El bon samarità

    Mar 4

    Evangelis- 041 Les paràboles de Jesús- El bon samarità

    Jesús sovint va ensenyar per mitjà de paràboles. Aquestes són històries dissenyades per transmetre una lliçó. Podem distingir una paràbola d'un relat al text bíblic en què els personatges de les paràboles no tenen nom, i queda clar que il·lustren situacions possibles però no reals. Quan els seus deixebles van preguntar sobre l'ús de les paràboles, Jesús els va donar a Mateu 13:10-17 dos propòsits d'ensenyar a través de paràboles. En primer lloc, els va dir que les feia servir perquè entenguessin el missatge millor, podent connectar conceptes amb exemples.I en segon lloc, ensenyava a través de paràboles perquè aquells que no volien creure no entenguessin el missatge. Tots dos motius semblen contradictoris a primera vista, però són complementaris. Veiem que Jesús mai no va manipular ningú per creure. La seva ensenyança era clara per al qui buscava Déu, i no obstant la mantenia amagada per a aquells que no el volien trobar. D'aquesta manera, no afegia més culpa al judici d'aquells que l’estaven rebutjant. De les paràboles de Jesús ens en queden expressions que molts, fins i tot aquells que no coneixen les Escriptures, reconeixen o utilitzen a les seves converses. Entre elles hi ha la idea d'estimar el proïsme o ser un bon samarità. Llegim a Lluc 10: «Aleshores es va aixecar un mestre de la Llei i, per provar-lo, li preguntà: “Mestre, què haig de fer per tenir l’herència de la vida eterna?” Ell li digué: “Què hi ha escrit en la Llei? Com ho llegeixes?” Ell respongué: “Estimaràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima, amb totes les teves forces i amb tota la teva ment. I al proïsme com a tu mateix.” Ell li digué: “Has contestat bé; fes això i viuràs.” Però ell, volent justificar-se, digué a Jesús: “I qui és el meu proïsme?”» LLUC 10:25-29* Jesús li contestà a la seva pregunta amb una paràbola: Un jueu que viatjava a Jerusalem va ser assaltat per uns lladres i deixat malferit al costat del camí. Tot seguit i successivament, van passar tres persones. La primera era un sacerdot que anava camí a Jerusalem també. Ens diu el text que va passar de llarg. Probablement exerciria la seva funció religiosa i no volia ni arribar tard ni contaminar-se de cap manera. Per la raó que fos, va deixar el pobre tirat i va seguir el seu camí. Més tard va passar un levita. De la mateixa manera, els levites participaven en els sacrificis a Jerusalem. No ens diuen els seus motius, però aquest no es va complicar la vida i també va passar de llarg. Un tercer personatge s'apropava a la distància. Era un samarità. Puc imaginar els que estaven escoltant la història que explicava Jesús en aquests moments. Un samarità! Aquest segur que no pararia! Els jueus i els samaritans no es portaven bé. Tot i això, Jesús va prosseguir: «Però un samarità que anava de viatge va arribar prop d’ell; en veure’l, se’n compadí; s’hi acostà, li va posar oli i vi a les ferides i les hi va embenar; després el pujà damunt la seva pròpia cavalcadura, el dugué a un hostal i el va atendre.» LLUC 10:33-34* Fins i tot ens diu el text que quan el samarità va haver de marxar per continuar el seu camí, li va donar uns diners al mesoner per a les despeses que aquest tingués a cura del ferit, afegint a més: «Tingues cura d’ell, i tot el que costi de més, jo t’ho pagaré quan torni.» LLUC 10:35* Jesús li va preguntar a qui havia vingut amb la pregunta inicial: «Quin d’aquests tres et sembla que es va fer proïsme del qui va caure en mans dels bandolers?” Ell va dir: ”El qui en va tenir compassió.” Llavors Jesús li respongué: “Vés, i fes tu el mateix.”» LLUC 10:36-37* És clar que només fent misericòrdia al nostre proïsme no heretem la vida eterna. El qui va venir a provar Jesús havia confirmat que era necessari per heretar la vida eterna “estimar Déu sobre totes les coses, i el proïsme com un mateix.” A 1 de Joan 4:20* llegim: «Si algú deia: Jo estimo Déu, però odia el seu germà, és mentider, perquè qui no estima el seu germà, a qui veu, no pot estimar Déu, a qui no veu.» Quan no estimem primer Déu no podem estimar els qui ens envolten. Podem estimar aquells que són amables amb nosaltres, quan és convenient, si no ens incomoda, i si no altera els nostres plans. Però mostrar misericòrdia cap al proïsme quan costa, és aquí on podem mostrar veritablement l'amor de Déu. Si estimem Déu, el seu amor ens dona la força per mostrar misericòrdia. Per això 1 de Joan 4 resumeix aquest concepte amb aquesta afirmació: El qui no estima, no ha conegut Déu; perquè Déu és amor. Que Déu ens ajudi a mostrar el Seu amor al nostre proïsme. * BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

    7 min
  6. Evangelis- 040 El perill de privar-se

    Mar 3

    Evangelis- 040 El perill de privar-se

    Quan entrem al període de Quaresma, molta gent decideix privar-se d'alguna cosa en preparació per a la celebració de la Setmana Santa. No és una celebració que Déu demani a la Seva paraula. No entraré a jutjar si és bona pràctica o no, però per descomptat, no és una cosa que ens doni més favor davant de Déu. Sabem que Déu mira el cor més que no pas els nostres sacrificis, i a Ell li agrada que visquem en harmonia amb la seva voluntat. Així que, si et prives o no, és entre tu i Déu, i els teus motius per fer-ho també. Ara bé, val la pena notar a Mateu 12:43-45 i a Lluc 11:24-26 uns versets que ens ensenyen del perill que hi ha a treure vicis de la nostra vida sense afegir bons hàbits. Jesús presenta el cas parlant de «Quan l’esperit immund ha sortit de l’home, vaga pels sequerals buscant repòs i, no trobant-ne, diu: “Me’n tornaré a casa meva, d’on he sortit.” Arribat allà, la troba desocupada, escombrada i endreçada. Llavors pren amb ell altres set esperits pitjors que ell, hi entren i s’hi estableixen. I l’estat darrer d’aquell home esdevé pitjor que el primer.» MATEU 12:43-45* No se'ns dona explicació d'aquest relat curt, però la lliçó que Jesús estava compartint queda clara. Una persona pot treballar per si mateixa per treure mals hàbits, pot netejar la seva vida, traient aquelles coses que no li convenen, però si ho fa sense omplir la seva vida d'allò que en realitat necessita, es pot comparar amb aquesta casa que Jesús descriu, desocupada, escombrada i adornada. Quan aquest esperit immund, representació d'aquests mals hàbits que ha tret de la seva vida s'adona de com està de bé la casa, truca set amics més i s'hi instal·la, fent que el darrer estat sigui molt pitjor que l'inicial. Podem trobar-ne il·lustracions d’això en molts àmbits. A l'alimentació, les dietes restrictives que tenen aliments prohibits, si no se substitueixen aquests per aliments sans que sacien i nodreixen, acabarà fallant, deteriorant la salut de l'individu. A l'àmbit social, si algú decideix deixar amics tòxics per millorar la seva vida, però no busca bons amics per substituir-los i formar un cercle d'amistats saludable, arribarà a sentir-se sol i es tornarà a trobar envoltat d'amistats perilloses. Puc pensar en l'àmbit de l'educació, on es vol substituir valors negatius per aquells que edifiquen la persona. En tots els àmbits, quan es buida per una banda, s'ha de reemplaçar amb una mica millor que el que has rebutjat. Si no, no hi ha creixement positiu. Però Jesús no vingué a aquesta Terra amb el propòsit d'ensenyar-nos sentit comú. Ell tenia al cap una cosa molt més gran que una lliçó sobre el canvi d’hàbits a la vida. Jesús va venir a salvar els perduts, a treure el pecat del món, i això ho fa persona a persona. Quan Jesús va compartir aquest ensenyament, volia que els que estaven escoltant entenguessin que la salvació no consisteix només a despullar-nos d'allò que ens impedeix seguir-lo. El penediment és requisit indispensable per a la salvació; tanmateix, un cop deixem els nostres pecats als peus de Crist, hem d'omplir la nostra vida de Déu. Quan Crist ocupa cada racó de la nostra vida, no hi ha lloc per a aquelles coses que van contra la seva voluntat. A Filipencs 1:21* l’apòstol Pau diu: «Perquè Crist és la raó de la meva vida.» Pau, com veurem més endavant, havia canviat el tema de la vida; ja no vivia per a la religió que abans el consumia; ara vivia per a Crist. Encara vivia la seva vida, però la vivia de manera diferent, perquè el propòsit principal de la seva existència era agradar a Crist. Potser no has pres aquesta decisió que Pau va prendre, de substituir el tema principal de la teva vida. Crist et convida a fer-ho avui, a deixar de ser portat pel sistema establert del mal i ser ple de Crist, el Rei de reis. Si ja has triat el tema de la teva nova llar interior, és probable que notis coses que no pertanyen a aquesta nova vida. Ara comença una nova reorganització, permetent que l'Esperit de Déu et guiï a deixar allò que no és digne d'un cristià, i substituir-lo pel que a Déu li agrada. Les epístoles estan plenes de referències a “deixar” unes coses i “prendre” unes altres. T'animo a llegir les llistes que apareixen a Gàlates 4, Efesis 4 i Colossencs 3 i veure aquelles coses que haurien de desaparèixer a la teva vida i aquelles altres que han d'anar apareixent en el teu caminar diari amb Déu. * BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

    6 min
  7. Evangelis- 039 Els íntims de Jesús

    Mar 2

    Evangelis- 039 Els íntims de Jesús

    Jesús va escollir dotze deixebles que constantment estaven amb Ell, aprenent del Mestre i ajudant els altres. Com llegim al verset 1 de Lluc 8, aquests dotze anaven amb ell per totes les ciutats i llogarets, predicant i anunciant l'evangeli del regne de Déu. Però a més dels dotze, Jesús va tenir altres que eren propers a Ell. Per descomptat, podríem anomenar la seva mare, Maria. Podem deduir per la manca de referències a Josep durant els anys del ministeri de Jesús que el seu pare Josep ja havia mort. Maria sempre hi va ser, confiant en el seu Salvador, recordant la preciosa benedicció que se li havia atorgat de tenir i criar al mateix Fill de Déu. Sabem per Joan 7 que alguns dels seus germans no hi creien durant el seu ministeri. Joan 7 narra que aquests l'animaven a sortir més públicament si es volia fer conèixer, no entenent que el propòsit de Jesús no era adquirir fama; Ell havia vingut per complir la voluntat del Pare quan arribés el moment, i no s'havia de “vendre” a si mateix. A Mateu 12 i Lluc 8 veiem que Maria i els germans de Jesús van venir fins on era, encara que no ens diu per què. Marc 3 ens aporta més informació deixant-nos saber que els germans estaven preocupats pel seu estat de salut i pel benestar familiar; havien dit que semblava que estava fora de si. La seva mare i els seus germans no van poder arribar fins on estava ensenyant, i van demanar que sortís fora per parlar amb ell en privat. Jesús els va fer esperar, contestant al missatger: «Perquè el qui compleix la voluntat del meu Pare celestial, és el meu germà, la meva germana i la meva mare.”» MATEU 12:50* Això no era per menysprear la seva família, encara que Jesús sí que sabria el veritable motiu d'aquesta interrupció. Amb aquesta afirmació Jesús estava més aviat confirmant la importància que Déu dona a cadascun dels qui busquen fer la Seva voluntat. Ens narren els primers versets de Lluc 8 que també hi havia dones pietoses que estaven dedicant la seva vida a l’evangeli. Aquestes dones havien estat rescatades de malalties o de vida desordenada, i ara dedicaven les seves vides al servei de Déu. No deixaven de fer la vida diària; atenien a les seves feines, continuaven treballant per cuidar les seves famílies, però totes servien. L'evangelista esmenta per nom Maria Magdalena, Joana, dona de Cuses, un home que era alt funcionari de la cort d'Herodes, i Susanna. No obstant això, ens diu que n'hi havia moltes altres que li servien dels seus béns. Elles no seguien Jesús perquè no tenien res més a fer. Tots aquests íntims de Jesús, homes i dones tenien alguna cosa en comú: organitzaven les seves vides per poder seguir i servir el Mestre. Ens diu Lluc 8:16-18* que «No hi ha res d’amagat que no s’hagi de descobrir, ni res de secret que no s’hagi de saber i fer conèixer.» i ens recorda en els versets que continuen que “els qui senten la paraula de Déu i la fan” són veritablement els seus íntims. Segles més tard, encara podem llegir d'aquells que van posar el servei a Déu en un lloc privilegiat a la seva vida. I nosaltres també podem ser fidels íntims de Déu. Ens considerarà el Senyor com un dels seus íntims? Som conscients que allò que fem en secret serà manifestat un dia? Cerquem una relació íntima amb el Déu veritable. * BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

    5 min
  8. Evangelis- 038 Quin senyal necessitem?

    Feb 27

    Evangelis- 038 Quin senyal necessitem?

    En diverses ocasions vam trobar persones que després de rebre un encàrrec de part de Déu, van dubtar, i Déu els va donar un senyal. Podem esmentar Moisès, a qui Déu li va demanar que tirés la vara a terra per mostrar-li el poder amb què es presentaria davant faraó; o Gedeó, el qual va demanar dos senyals diferents abans d'enfrontar-se a l'immens exèrcit enemic amb tan sols 300 soldats. I Déu els va donar senyal, i això va servir d'afirmació que allò que Déu els estava prometent era fiable. Tanmateix, als evangelis trobem persones que malgrat veure els senyals miraculosos de Jesús, encara no volien creure. Mateu 12 ens narra «Llavors el van interpel·lar uns mestres de la Llei i uns fariseus, i li digueren: “Mestre, voldríem que ens fessis un senyal.”» MATEU 12:38* Curiosament li diuen Mestre, però no volen sotmetre's a la seva autoritat i ensenyament, no fins que aquest els mostri senyal. Però no en tenien prou amb tot el que estaven veient? Aquests homes havien estudiat les Escriptures. Haurien de ser els primers a reconèixer el Fill de l'Home enviat a la Terra. Haurien d'estar reconeixent allò que els profetes havien anunciat del Messies i ser els primers a seguir-lo. No obstant això ,estaven escollint dubtar, i demanar senyal. La resposta de Jesús no va ser el que buscaven, segurament. Ell va dir: «Una generació dolenta i adúltera demana un senyal, i no li serà donat cap més senyal que el de Jonàs.» MATEU 16:4* Una resposta similar rebrien altres com aquests que uns capítols més tard demanaven senyal del cel. Jesús els va amonestar dient-los bàsicament: Estudieu el cel per predir el temps, però no sou capaços d'estudiar els temps per reconèixer el Messies. No tindreu més senyal del que ja us ha estat donat; la del profeta Jonàs (Mateu 16:4). Quin era el senyal del profeta? Quan llegim la història de Jonàs, no pensem que seria un senyal profètic sobre què passaria al Messies. Diu el Senyor: «Perquè, així com Jonàs va passar tres dies i tres nits en el ventre del monstre marí, així el Fill de l’Home passarà tres dies i tres nits dins del si de la terra.» MATEU 12:40*. Jesús els estava donant un senyal que no podrien identificar fins després de mort Jesús, i en arribar el moment de la resurrecció. Però el Senyor sabia que la incredulitat d'aquests homes no els permetria veure la realitat, perquè quan hom decideix no creure, els seus ulls estan encegats a la veritat. Aquests que demanaven senyal per poder creure van rebre aquesta reprimenda:«Els ninivites s’alçaran en el judici contra aquesta generació i la condemnaran, perquè ells es penediren amb la predicació de Jonàs; i mireu que aquí teniu una cosa més gran que Jonàs.» LLUC 11:32*«La reina de Migjorn s’alçarà en el judici contra els homes d’aquesta generació i els condemnarà; perquè va venir des dels confins de la terra per escoltar la saviesa de Salomó; i mireu que aquí teniu una cosa més gran que Salomó.» LLUC 11:31* Jesús els compara als habitants de Nínive i a la reina de Mitjorn. Els de Nínive, en rebre paraula del profeta, van creure i es van penedir. La reina de Mitjorn, havent sentit del Déu Veritable, va deixar els seus déus falsos i va viatjar llarga distància per sentir de Déu per boca del rei Salomó. Jesús diu que el dia del judici, quan aquests escribes i fariseus donessin excuses que no sabien, que no ho havien entès bé, que no havien tingut senyal, l'exemple dels de Nínive i de la reina de Mitjorn, figures que aquests considerarien pagans, els condemnarien. I és que ara tenien davant a un molt més gran que Jonàs i Salomó. I no obstant això, en lloc de creure, demanaven senyal. Què et faria falta a tu per creure a Crist? Quin senyal n'hi hauria prou perquè, deixant els déus falsos d'aquesta època, et tornessis a Déu? Ens han estat donats senyals. El senyor Jesús va ressuscitar, i van ser molts els que el van veure. Hi ha prou evidència per creure en el Veritable Déu, per la qual cosa, com ens diu Romans 1:20, no tenim excusa. Tenim com a senyal la Paraula escrita de Déu, tenim com a senyal l'evidència plasmada a la creació. Tenim com a evidència el poder de Déu a la vida dels qui s'acosten a Ell. Han de creure amb confiança; no hi ha cap motiu per dubtar que Déu és, i que és fidel, com llegim a Hebreus 11:6. «Ara bé, sense la fe és impossible d’agradar-li. El qui vulgui acostar-se a Déu cal que cregui que existeix i que recompensa aquells qui el busquen.» * BEC: Bíblia Evangelica Catalana

    6 min

About

Reflexos de la seva glòria és un programa que té com a objectiu compartir els ensenyaments de les Escriptures, celebrant la glòria de Déu, amb el desig de reflectir-ne el caràcter amb cada ensenyament.