«Tu ets qui ha format les meves entranyes, qui m’ha teixit en el ventre de la mare. Et lloaré per tan grans meravelles; ets prodigiós, les teves obres són formidables: la meva ànima ho sap prou bé!» SALMS 139:13-14 BEC Dona, has estat creada amb propòsit, i quan trobes el teu propòsit, la vida pren sentit i et permet viure-la al màxim. La veritat és que com a societat estem molt lluny d'entendre i acceptar el propòsit per al qual som aquí. El qui soc? D'on vinc? A on vaig? Són les preguntes que s'han fet a través dels anys, les que anomenem existencials. Quan ens conformen el cervell per a creure que som éssers que som aquí per casualitat, que no sabem molt bé d'on venim, o que venim d'éssers encara més primitius que nosaltres, i que som nosaltres els que marquem el nostre destí, un destí incert i insegur, per cert, acabem vivint la vida a la defensiva i sense una direcció segura. Amb una existència així, només quedaria lluitar per tants drets com puguis mentre vius, intentant gaudir per a un mateix. Però hem d'admetre que, amb aquesta filosofia, el que més i millor visqui la vida, arriba igual al final amb una sensació de buit. I aquesta és l'existència que ens han marcat aquells que rebutjant l'existència de Déu, han marcat el ritme del món com nosaltres el coneixem ara. El savi Rei Salomó ja ho va dir fa milers d'anys. La vida és vanitat, vent que s'esvaeix. Uns altres l'han descrit com un sospir. Permet-me que avui t'introdueixi a la realitat, descrita per Déu a través de La seva Paraula. Perquè Déu ens diu que ens va crear a la seva imatge i amb propòsit. A Isaïes 43:7 diu Déu «Tots els qui porten el meu nom, els qui jo he creat per a la meva glòria, jo els he format i els he fet.» ISAÏES 43:7 BEC Gènesi 1:27 ens diu «I Déu va crear l’home a la seva imatge, a la semblança de Déu el va crear; creà l’home i la dona.» GÈNESI 1:27 BEC Gènesi 2:18-23 ens narra com va passar al principi «Després, el Déu Etern digué: “No és bo que l’home estigui sol. Li faré una ajuda convenient.”» GÈNESI 2:18 BEC Déu va crear a l'home i a la dona a la seva imatge, però ens narra el text que primerament va crear a Adam. T'has preguntat si a Déu li va enxampar per sorpresa l'absència de la dona a la creació? Jo crec fermament que no. El qui havia de notar la falta de la dona era Adam. Al Déu omniscient no se li escaparia això, Pensa-ho. Déu crea les plantes i els animals (mascle i femella), et recordo. I llavors li demana a Adam que anomeni als animals. Aquesta tasca li faria veure que ell era l'únic ser creat que no tenia parella. I llavors Déu va crear a la dona, i llavors, i només llavors, va considerar la creació completa. Déu MAI ha tret valor a la dona. Al contrari; ens ha donat molt de valor. Ell demanda que sigui tractada amb valor. És part de la societat la que vol tenyir les paraules del Senyor per a fer-nos pensar que la culpa de l'opressió que pugui sofrir una dona prové de Déu. Veiem a la història com l'home ha abusat del seu lideratge, oprimint a la dona. Però una afirmació així és com dir que els rics oprimeixen als pobres, o que els alts oprimeixen als baixos. És una generalització que col·loca a tots els homes en un mateix sac i els etiqueta com a opressors. Hi ha hagut molts tipus de persones que en un moment o un altre, en un lloc o un altre s'han proclamat superiors i han volgut considerar a altres “inferiors”. Però això no és el pla de Déu. Podem observar a la història de la humanitat opressió per causa de sexe, opressió per color, opressió per ètnia, opressió per classe social, opressió per religió; totes aquestes es veuen encara, encara que pensem que vivim a un món modern i civilitzat. Qualsevol opressió i menyspreu és resultat directe del pecat, i Déu el detesta. El pecat d'orgull, el pecat d'odi, el pecat d'avarícia. Aquests són la causa. Que no ens enganyin fent-nos pensar que som desfavorides per ser dones, i que és disseny diví. No, no ho és. Quan una persona és oprimida de qualsevol manera, l'opressor o l'opressora és considerada culpable per Déu, i Déu és un jutge just. Tristament les dones que se senten dominades per l'home són sovint les mateixes que volen el dret de dominar, legalitzant l'opressió per edat. O si no, què és l'avortament? És la idea que un nadó a l'úter no és una persona tan valuosa com la mare que el porta. No és això opressió per l'edat? I què em dius de l'eutanàsia, o mort digna? No és opressió basada en l'edat o les capacitats físiques o psíquiques d'una persona? Qui decideix llavors qui pot ser opressor i qui pot ser oprimit? Ningú deuria. El pla de Déu és d'amor i respecte mutu. Però a aquestes persones, homes o dones, que lluiten per dominar, no els interessa el pla de Déu. Qualsevol home o dona que s'exalta baixant a un altre és considerat per Déu com a transgressor de la llei natural, transgressora de la llei moral, transgressor de la llei divina. Transgressor, o transgressora, tu saps qui ets. El pla de Déu per a l'home i la dona era que es complementessin. Aquesta és la idea d'una ajuda idònia, dues peces d'un mateix set. El pla de Déu era que l'home estimés i protegís la seva dona, però la dona ha rebutjat aquest pla. Moltes no volen ser cuidades, ni volen ser protegides. El trist és que en apartar-nos del pla de Déu, l'home ha passat de protegir a abusar. És trist i escandalós. No té sentit natural ni moral. Diu el Senyor a Efesis 5:28-30 “Així, els marits han d’estimar la seva esposa com el propi cos. Qui estima la pròpia esposa s’estima a si mateix. Ningú no ha odiat mai el propi cos, al contrari, tothom l’alimenta i el cobreix, com també el Crist ho ha fet per l’Església, perquè som membres del seu cos”. EFESIS 5:28-30 BEC. L'amor d'un home cap a la seva esposa havia de mostrar l'amor de Crist cap a la seva església. Un home que segueix els preceptes de Déu estima a la seva esposa com al seu propi cos. Qui faria mal al seu propi cos? pregunta el Senyor. Seria il·lògic i inhumà. Però com sempre, quan l'ésser humà rebutja el pla de Déu, no arriba a una millor posició. Al contrari, rebaixa el valor de l'ésser humà i mostra la pitjor cara, siguin homes o dones. Vegada rere vegada a les Escriptures, veiem l'estima de Déu cap a la dona. Veiem que Jesús tenia els seus deixebles, però tenia un grup central de dones que van ser essencials a la propagació de l'evangeli, sent elles pilars d'oració i fe. Enmig de la societat romana, quan el testimoniatge d'una dona valia poc legalment, veiem que Jesús, quan ressuscita, apareix primerament a les dones, sent aquestes les que anirien a relatar-ho als deixebles. L'apòstol Pau recorda tant als cristians de l'època com a nosaltres que som tots iguals davant el Senyor, mereixent la mort pel nostre pecat, però salvats per l'obra redemptora de Crist a la creu. Gàlates 3:28 «Ja no hi ha diferència entre jueu o grec, esclau o lliure, home o dona, perquè tots vosaltres sou un de sol en Crist Jesús.» GÀLATES 3:28 BEC Així que, deixant assentada la veritat que Déu estima a l'home i a la dona per igual, havent enviat al seu Fill a la terra per a morir al nostre lloc i donar-nos salvació, no oblidem les benediccions que tenim com a dones. Manifesta't avui davant Déu, però primerament per a donar-li les gràcies per crear-te, per estimar-te, per salvar-te. Anem també davant La seva presència per a demanar-li avui i cada dia per aquelles dones que no poden gaudir de la pau que nosaltres gaudim, però demanem també per aquells homes, dones, nenes i nens, nascuts i per néixer, que per culpa del pecat d'algun o alguna són oprimits avui dia. Déu, que és just i sant ha dit: “Tard o d'hora, el dolent serà castigat; Més la descendència dels justos serà lliurada.” Feliç dia (de la dona)
